L’antiga línia de costa i la Ràpita subterrània (I)

Read in paper

Diu la creença popular rapitenca que la plaça del Cóc està buida per baix, que es pot passar per sota perfectament i que la “cova” que hi ha permet que no faci falta cap tipus de conducció per buidar la font perquè l’aigua desapareix misteriosament quan treuen el tap del desguàs. Les persones amb qui he parlat també diuen que antigament es podia creuar “mig poble” per baix terra, que per una petita porta que hi havia sota el mercat, ancorada a l’antiga bateria de defensa, hom podia arribar al carrer Pilar passant per baix de l’actual carrer de la Mare de Déu de la Ràpita i travessant la Placeta Vella i la mateixa Plaça del Cóc.

I ara ens preguntem…és cert, tot això? La resposta és sí, però en part. L’explicació radica en el fenomen natural que la mateixa gent gran que afirma l’existència d’aquests passadissos subterranis recorda com “el roquer”, i és que totes aquestes cavitats no són més que espais erosionats per l’impacte de les ones que es produïa fa molts anys, quan la mar arribava fins l’antiga línia de costa.

Avui dia encara es pot apreciar el canvi en el tipus de terreny que hi ha a la nostra població, un canvi que separa clarament els terrenys naturals granulats i rocosos de les terres d’al·luvió o sedimentació. A mode de resum, i per no entrar en més termes de geologia, podríem dir que la Ràpita es troba a sobre d’un esglaó, i que una tercera part del nostre territori està a la part inferior d’aquest desnivell, tot marcant el principi de la part sud del Delta de l’Ebre.

El punt més conegut d’aquesta antiga costa és el de les Coves de Pipi (en realitat Pipop). Iniciant el recorregut per aquest indret, del que la gent recordarà les antigues xaboles, el perfil del terreny ens porta cap al casc antic, passant abans per una antiga vila amb unes escales que ben bé podrien arribar fins a una petita cala, i travessant el final del barranc dels penjats. Passada la baixada de l’Avinguda Constitució i avançant per les antigues drassanes, arribem fins la bateria de defensa de Carles III amb el mercat a sobre. Un dels plànols fets pels enginyers del monarca ens dibuixa una part de la vella ràbida mora i ens marca la línia de costa per les proximitats de la base de la fortificació projectada per Llobet, tal com es pot veure a la representació adjunta.

A continuació, arribem a l’indret on hi ha la prova més evident d’aquestes coves, i és que no fa gaires anys, i ja dintre del segle XXI, es van haver de fer obres al carrer de la Mare de Déu de la Ràpita per soterrar un col·lector de sanejament. Quan les màquines van iniciar les tasques d’excavació, el terreny va cedir i va quedar al descobert el buit que hi havia a sota. Gent aficionada a l’espeleologia hi va accedir, per curiositat i per testimoniar l’existència d’aquests inhòspits subterranis. Per necessitats evidents d’higiene i benestar general, el buit es va haver de reomplir amb terres per poder instal·lar la canalització; no obstant, els rapitencs més grans (i potser alguns de no tan grans), afirmen que aquesta cova es prolongava fins el carrer Pilar passant, tal com dèiem abans, per sota de la Plaça del Cóc.

Aquest recorregut o esglaó es fa evident si observem les pronunciades pendents que hi ha al llarg de tota la ciutat en sentit perpendicular a l’actual façana marítima: la baixada de l’Avinguda Pare Castro, amb una forta pendent, l’Avinguda Constitució i els carrers paral·lels, el carrer Sant Francesc, el Mendez Núñez, i els de la part baixa que donen a l’Hortavella. Totes aquests vies canvien de pendent d’una forma “forçada” i ho fan en una distància relativament curta, i és que van ser els primers rapitencs els que es van haver d’adaptar a la topografia que es van trobar junt amb l’abandonament de les obres reials. Llavors no hi havia màquines per moure terres ni camions per transportar-les, i prou els devia costar unir els dos nivells tal i com els coneixem avui dia.

Una de les fotografies més famoses de la Plaça del Cóc de finals del segle XIX, ens rebel·la aquest desnivell quan ens fixem amb la gent que hi ha al principi del carrer Sant Francesc: Al darrera d’un home que està recolzat al portal d’una planta baixa d’aquest carrer, hi ha una dona que està dreta i no se li veuen els peus perquè queden amagats al darrera d’un petit turó. Aquest desnivell creix a l’altra part de la Plaça, on hi ha una part del mur de pedra que havia de fer la funció de balcó “reial”.

És a partir del barranc de Solito quan l’alçada d’aquest desnivell augmenta i es converteix en un veritable penya-segat per tot el carrer Sant Josep. Si ens passegem per la part baixa d’aquesta via, podem observar zones on es fa evident l’antiga línia de costa, amb talls de terreny iguals que el granulat de les coves de Pipi i que les roques del passeig marítim o fins i tot semblants als de l’antiga “cova fumada”.

Era aquest un indret de pas obligat, difícil i perillós per anar a les platges quan encara no existia el moll comercial, i quasi sempre estava habitada per rodamons, amb fums i deixalles. Amb la construcció del moll i la instal·lació per al pas del tren de la pedra del moll, la “Cova Fumada” es va enderrocar i amb ella el perill que hi havia al pas cap a les platges. Aquesta via tenia el seu origen a “La pedrera”, als peus de la torre de la Guardiola, i es dirigia cap a la façana marítima passant pel barranc dels penjats i les antigues platges, arribant fins a la zona del moll.

Aquest era el traçat original de la nostra costa, un traçat que avui queda ocult en la majoria del seu recorregut, però que es fa evident al passejar-s’hi i estudiar les pendents i desnivells que hi ha a la Ràpita en sentit Muntanya-Mar.

Aquesta accidentada topografia encara continua amb la carretera nacional en direcció a la veïna ciutat d’Amposta, on al llarg del recorregut s’aprecia encara la diferència entre ambdós nivells: el de la part oest, on hi ha la falda del Montsià, i el de la banda est, on hi ha els camps d’arròs a un nivell molt més inferior.

En posteriors articles veurem com aquesta topografia es va voleraprofitar, suposadament, per fer una construcció insòlita i desconeguda a dia d’avui per molts rapitencs, una construcció relacionada amb aquesta fotofrafia que, malgrat estar representada en blanc i negre, és ben actual. Un senyor d’avançada edat em va deixar accedir al pati posterior de casa seva per fer-la, i val a dir que tant el mur qui ha fotografiat com la conversació que vam tenir prometen ser del tot interessants…

Nota: Les imatges de la Plaça del Cóc i la construcció del moll han estat extretes de la publicació SAN CARLOS DE LA RÁPITA EN EL TIEMPO, l’àlbum de fotografies i obra pòstuma del Sr. Inocente Dassoy Fabregat.