Total de visualitzacions de pàgina:

dissabte, 7 de setembre de 2013

La Ràpita durant les Guerres dels Segadors i de Successió



La gent que formem part de la divisió d’urbanisme de la Comissió del 1714, creada amb l’objectiu d’analitzar la situació del nostre territori durant aquells anys, de seguida vàrem posar-nos d’acord en el tret singular que marcaria la pauta dels nostres treballs: l’escassa activitat que hi havia a la Ràpita durant els anys de la Guerra de Successió. Dos són els fets que van marcar aquesta situació de solitud i abandonament de la nostra terra a la Badia dels Alfacs:

El primer, la retirada de les monges del monestir de Santa Maria de la Ràpita a la veïna ciutat de Tortosa l’any 1579, deixant a la sort dels pagesos i pastors que s’estaven en aquells terrenys l’edificació del nostre monestir ubicat al carrer Convent de la nostra ciutat i del que actualment només se’n conserva la façana. Aquest desplaçament, recolzat pel Gran Castellà d’Amposta, va ser per iniciativa de la mateixa comunitat de monges i fou motivat per vàries circumstàncies negatives per al monestir; foren aquestes la manca d’aïllament que suposava el contacte continuat de visitants de pas que transitaven el camí d’Amposta a Alcanar, la manca de terrenys d’horta per al cultiu dels productes necessaris amb els que donar d’aliment al total de monges del monestir, a més de la disminució de les aigües naturals que donava la terra, i la causa més important de l’abandonament del nostre monestir: l’augment de la pirateria per part de corsaris moros que en ocasions arribaven fins i tot a desembarcar a les costes de la badia. La comunitat vivia sota una gran pressió al estar sotmesa a aquest perill tant amenaçador que ni tan sols les torres de defensa de Felip II varen poder fer desaparèixer del tot. Tant és així que la mateixa Torre de l’Àngel, ubicada a la gola principal del riu, va ser atacada per embarcacions turques el mateix any que es va acabar de construir, al 1575. Ni tan sols la Torre de Sant Joan, alçada l’any següent, va ser suficient per donar la protecció necessària a la comunitat.


Plànol del terme de la Ràpita de les monges
Sanjoanistes amb la seva llegenda, elaborat
per Manuel Antonio Santiesteban
Així doncs, i a partir d’aquest èxode de les religioses cap a Tortosa, la Ràpita es va convertir en una terra d’agricultors i ramaders que treballaven els terrenys que els tortosins tenien en règim d’usdefruit, ja que aquesta va ser la primera de les condicions del trasllat de la comunitat a la ciutat de les tres cultures.

Del 15 de juny al 10 de setembre de 1610 van ser expulsats
per aquest PORT DELS ALFACS 41.952 Moriscos provinents
de Catalunya i d'Aragó. La Generalitat de Catalunya, la Generalitat
Valenciana i el poble de La Ràpita s'honoren en erigir aquest monument
commemoratiu, testimoni perennde de concòrdia entre els Pobles
i ferm desig que mai ningué es vegi allunyat de la terra que
estima. La mar dels Alfacs mantindrà sempre viu el record
dels Moriscos expulsats. Setembre 1990.
El segon dels successos que va marcar el nostre territori condemnant-lo a la desolació i la destrucció, va ser l’expulsió dels moriscos. Quan se’n parla d’aquest fet de la història, la majoria de cops se’n solen recordar únicament els aspectes més importants i significatius, com la importància que va rebre la zona de la badia al segle XVII, el nombre d’embarcacions que van arribar-hi el 15 de setembre de 1609, i les quasi 40.000 persones que van partir cap a les seves terres d’origen, obligats per l’Edicte de Felip II. La veritat és que els successos van ser més aviat tràgics, tant per la gent honrada i nascuda a la península que es va veure obligada a marxar de les terres que l’havien vist créixer com per a les nostres terres, perjudicades com mai en la història s’han arribat a trobar.

La marxa de les embarcacions amb els expulsats va començar el 6 de juny de 1610 i va acabar el 25 de setembre del mateix any, gairebé un any després de l’arribada de les naus a la badia. Durant aquest temps, soldats i moriscos van conviure a la Ràpita i van fer tot el necessari per resguardar-se de la climatologia, i per a tal missió van començar a tallar arbres primer i a desmuntar les edificacions existents després per aprofitar-ne les bigues de fusta, i aquest va ser el destí del monestir i de les edificacions annexes: la destrucció. Es una sort el fet que avui dia conservem una petita resta del que en va ser.


Manuel Beguer i Pinyol, a banda de contar-nos com va ser la vida de les monges a Tortosa durant la seva adoració a la Verge de la Ràpita, ens descriu de la següent manera els paratges on ara estem vivint: … sabemos que se talaron infinidad de árboles de toda clase, especialmente algarrobos, no sólo para hacer leña para condimentar sus alimentos soldados y moriscos, sino también para construirse barracas donde guarecerse mientras esperaban las embarcaciones que habían de transportarles…según un testigo presencial, fue de tal importancia la tala de árboles allí efectuada – especialmente en la finca denominada de la Dehesa –, que algunas tierras contiguas al Puerto quedaron como eras, sin señal siquiera de haber habido en ellas árbol alguno.

Aquesta situació no va canviar gaire durant tot el segle XVII, doncs els registres de les monges no contemplen cap tipus de millora o actuació a les nostres terres. Mentrestant aquestes patien, a banda dels desbordaments del riu que les obligava a abandonar de forma puntual el monestir ubicat al barri de Remolins, les penúries de la Guerra dels Segadors primer i la de Successió després. La comunitat no es va lliurar dels setges, bombardejos i destrosses que aquestes guerres van fer patir a la ciutat i a la gent Tortosa. En ambdues ocasions el monestir va ser ocupat per les tropes que tenien ocupada la capital de la vegueria, però l’episodi més fatídic fou el produït després del setge de principis del segle XVIII, el dia 4 de desembre de 1708, en el que durant una revolta contra les tropes ocupants, els partidaris de l’arxiduc Carles III van prendre el monestir per obrir foc contra l’exèrcit del duc d’Anjou. Arran d’aquest fet, el governador de la ciutat va decidir enderrocar l’edifici per construir un nou tram de muralla, i així fou com el dia 11 de gener de 1709 va desaparèixer el monestir, a base de canonades efectuades des del Castell de la Suda.

Pel pas del temps, els terrenys de la Ràpita es van anar recuperant; pagesos, pastors i pescadors es van començar a instal·lar durant la primera meitat del segle XVIII mentre les monges construïen un nou monestir i es disputaven les nostres terres amb l’Ajuntament d’Amposta.

Es pot ben dir que el nom de la Ràpita va ser conservat gràcies a la comunitat de monges de l’ordre de Sant Joan que amb tanta fervor adorava a la nostra Mare de Déu des de Tortosa, i que durant més de sis-cents anys va estar gestionant i lluitant pel nostre territori. Així i tot, tant va ser el temps que el primer monestir de la nostra població va restar desocupat que els nous pobladors de la Nova Ciutat de Carles III van ignorar l’existència de la Mare de Déu fins que l’any 1920, i de la ma de Joan Torné i Balagué (Lluís de Montsià), la imatge es va voler donar a conèixer junt amb la història del monestir. Així ens ho recorda el mateix autor als Fulls Històrics Rapitencs. 







Jaume Vidal Cera

Els professors del Col·legi Carles III als anys 80



Com tot estudiant del col·legi Carles III, vaig començar a cursar pàrvuls a l’edifici petit i d’una sola planta, ubicat entre l’edifici vell i el de color groc. Recordo com ens ensenyaven les lletres, primer les vocals; les dibuixaven ben grans a la pissarra i ens les feien dir un per un i, entre lletra i lletra, ens feien retallar un dibuix clavant un punxó de fusta per tot el seu contorn, amb un tros de tela de color verd col·locat entre el full de paper i la taula, per no fer-la malbé. Vestits amb el “babi” i asseguts en aquelles diminutes cadires i petites taules de color verd clar de forma hexagonal, esperàvem a que la senyorita Sagrario ens cridés per llegir al seu costat. Pacientment, assenyalava amb el boli cada lletra al llegir-la, i amb el temps anava ampliant el repertori, afegint les consonants per fer síl·labes primer i paraules després, tot alternant aquesta lectura amb les hores de pati i els “cruasans” en bosses de plàstic.
Un cop superats els pàrvuls passàvem a l’edifici vell (que ja era vell en aquell temps) per fer primer d’EGB. A mi em va tocar a la classe de donya Orquídia, i val a dir que la recordo com la mestra més afectuosa, entregada i pacient que he arribat a tenir en la meva història d’estudiant. Ella era la nostra tutora i, al mateix temps, mestra de les poques assignatures que hi havia en aquell curs. Primer pintàvem els dibuixos que ens donava i després, molt poc a poc, dibuixàvem sobre un “tema lliure”. Recordo que donya Orquídia donava un retolador negre a tots els que acabaven dibuixant bé, per “repassar” el dibuix abans de pintar-lo.
La següent fase era el curs de tercer d’EGB al mateix edifici, però a una altra aula i amb una altre mestre. Aquest cop em va tocar a la senyorita Mari Ángeles, una senyora molt seria i estricta que ens portava a tots a ratlla. Recordo uns quants càstigs per no fer els deures; a mi (i a uns quants més, clar), ens feia quedar després de les classes a fer els treballs que havia manat per al dia següent. Ens donava “els conjuntos” a Matemàtiques, “el cuerpo humano” a “Naturaleza” i “las oraciones” a “Lenguaje”. Era el curs 1983-1984, i llavors tots els llibres eren en castellà, menys el de llengua catalana, clar. Recordo un dia en el que va venir a fer-nos una classe un invitat molt especial: el senyor Riba. Abans d’entrar, la senyorita Mari Ángeles ens va dir: “Poneros de pié que va a entrar el señor Riba” (aquest era el respecte que tot el professorat li tenia encara que ja fos jubilat). Aquell dia no vam fer classe de català perquè, malgrat només tenir nou anys d’edat, aquell home ens va donar consells sobre com ser bones persones al futur… ens va donar una petita lliçó sobre coses que ens trobaríem durant la nostra vida.

Col·legi Carles III (Google Maps)

Avençaven els cursos i també el pas pels diferents edificis que formen l’històric complex escolar. Vaig fer quart i cinquè (quint, com en deien llavors) a l’edifici groc, el del mig que quedava al costat de la pista de futbol. La tutora d’aquells dos cursos va ser donya Paquita Bayarri. Ens feia fer els “cuadernillos rubio” de sumes i restes, que després anaven evolucionant en dificultat i es convertien en divisions de dos i tres xifres i en problemes de caramels, pessetes i pomes que costaven un munt de resoldre. Recordo a donya Paquita com una gran professora, dedicada i pràctica a l’hora de resoldre les situacions que es creaven quan no fèiem els “cuadernillos”. Ho feia amb una gran cartolina de color blanc amb una quadrícula (feta a mà, clar) on hi havia els dies d’entrega i els noms. A cada casella apuntava una creu de color blau (exercicis fets i ben fets) o vermella (fets i mal fets) o un negatiu vermell (exercicis no fets). Recordo també que teníem una jove mestra de substitució que també es deia Paquita, i que entre nosaltres li dèiem Paquita “la falsa”, perquè la sta. Bayerri era la “verdadera”. Malgrat només tenir a donya Paquita, recordo també a altres professores d’aquell edifici. Eren donya Pina, donya Conchita Bullón i donya Lolita.

Sisè, setè i vuitè (sex, sèptim i octau) eren impartits a l’edifici més important del col·legi, al que tots volíem arribar: al dels grans (el de color “roig”). La meva primera classe va ser amb don Vicent, però don Vicent el baix, perquè hi havia un altre don Vicent que era alt. Ens donava matemàtiques, i mentrestant es feia un fart de fumar (llavors era una pràctica habitual que els professors fumessin a l’aula). Ens donava matemàtiques, i el recordo com un home tranquil i amb molta pau interior. Teníem també a don Joaquin, un home que de ben segur el recordarà tothom pel seu sentit de l’humor. De vegades es recorria el passadís del primer pis a sobre de la petita taula de fusta amb rodes, a mode de patinet, que suportava l’esquelet de plàstic amb els que ens ensenyaven els ossos del cos humà. Ens donava ciències socials (“sociedad”), i ens cridava un per un per donar-nos la lliçó d’història després d’haver-la explicat durant dos o tres dies. Quan arribava el dia “de preguntar”, es relaxava i s’estirava a la seva cadira mentre anava cridant-nos per sortir “a la palestra”, i ho feia d’una forma especial: “els acabats en zero”, “els divisibles per cinc”, “els que acabin en tres”. A mi quasi sempre em tocava, perquè tenia el número trenta. Hi havia també la seva dona, donya Ángela; ens donava llengua castellana. Donya Antoñita ens donava anglès i plàstica (“manuals”). Era molt bona dona,… massa. Els alumnes més inquiets (per dir-ho suaument), la feien treure de polleguera primer i disgustar després; tot i així la recordo com una molt bona professora d’anglès. Don Paco Luís donava llengua catalana i dibuix. Segons ell, una “borra” que queia baix del llapis al passar-lo pel paper era “criminal”. Ens va ensenyar les proporcions i a fer anar el “difulminador” i el tiralínies amb la tinta xina. Recordo que ens motivava a llegir llibres i, malgrat no tenir massa èxit entre els alumnes, tenia penjada a la paret una gran cartolina on assenyalava els llibres d’”Els grumets de la Galera” que cadascú de nosaltres ens havíem llegit. També hi eren don Vicent “l’alt” (Vicent Martínez), don Alejandro el director i don Alejandro el professor de llengua castellana i don Paco Ledesma, professor d’anglès, al que recordo com una persona molt simpàtica i amable que parlava molt ràpid, que ens deia "ingenieros" i que ens feia moltes bromes.


Hi havia més professors, però o no els recordo o bé no els vaig tenir, però segur que serien molts els rapitencs que van conèixer a aquestes persones tan entranyables i que ens podrien explicar moltes anècdotes curioses i divertides. A tots ells els recomano aquesta experiència, la d’escriure sobre temps passats per recordar experiències de la joventut. Es un exercici que, a banda d’envair-te de nostàlgia, ajuda a recordar antigues costums, vells amics i gent que ja no hi és. A ells és a qui dedico aquestes línies.


Jaume Vidal Cera

Plànol del Col·legi Carles III i relació de professors per edifici de l'any 1980