Els buits de la nostra història

REVISTA RÀPITA Nº650. agost 2013

View in paper

Massa sovint es diu aquesta expressió: …Es que La Ràpita no té història!. Doncs això no té res de veritat; el que passa és que no la sabem del tot, que és ben diferent. Se’n desconeix gran part, i hi ha un parell de buits importants, però no per això deixem de tenir-ne.

El primer d’aquests buits històrics avarca molts, molts anys: el mes passat parlàvem de la pintura rupestre de l’època del paleolític de 22.000 anys d’antiguitat, i si seguíssim parlant sobre allò que sabem del cert pels escrits antics, el capítol següent seria el document de l’any 1097 en el que consta, per primer cop en la història, el nom de la nostra ciutat en la donació que va fer el comte de Barcelona en Ramon Berenguer III al Monestir de Sant Cugat del Vallès. Son més de vint-i-tres mil anys sense proves, documents ni restes que ens donin pistes, senyals o proves de l’existència d’alguna cultura de l’edat antiga pels territoris que envolten La Ràpita.

Un dels llocs més interessants però menys estudiats de la Serra del Montsià, i del que se’n podrien treure algunes respostes, és el cercle megalític de Matarredona. Es tracta d’un conjunt de roques de considerables dimensions distribuïdes formant un cercle de 140 metres de diàmetre. L’època de construcció d’aquests monuments s’ubica a la prehistòria recent de l’edat de bronze, però els més antics daten del període neolític, amb gairebé 10.000 anys d’antiguitat. Es creu que aquest tipus de construccions, també anomenades cromlecs, eren monuments funeraris que també podien fer la funció de temples. El més conegut és el d’Stonehenge, a Anglaterra. També s’ha escrit que el de la Serra del Montsià podia estar dissenyat per fer d’observatori solar.

Entre els segles VII i II a.C., o sigui ara farà uns 2.500 anys, els pobles de les primeres cultures de l’edat antiga, els ibers, es van establir just a dos de les nostres ciutats veïnes: a Alcanar (la Moleta del Remei) i a Amposta (el Castell i les Feixes Tancades de l’Antic). Arribat a aquest punt ens podem fer la següent pregunta sobre aquest buit històric: Hem de creure’ns que els ibers van passar de llarg les nostres terres, incloent la serra del Montsià? A Ulldecona hi ha també un poble iber, a Santa Bàrbara, a Gandesa, a Vinebre i a molts llocs de les Terres de l’Ebre. Es pot dir que els ilercavons (així es deien els ibers de la part sud de Catalunya) tenien habitat tot el territori… excepte el de la Ràpita. I per què? Potser a dia d’avui les restes del nostre poblat ibèric es troben soterrades davant dels nostres nassos, pendents de ser descobertes. Qui sap!

Res podem dir sobre l’època romana malgrat que les nostres terres van ser de les primeres d’Hispània que es van conquerir cap a l’any 200 a.C. (farà uns 2.200 anys). L’any 27 a.C., ja amb tot el territori hispànic conquerit i durant la Roma Imperial, la Ràpita quedava embeguda dintre de la província més gran de les tres en que es va dividir la península: Tarraconensis. La capital d’aquesta, com podem deduir, era Tarragona (Tàrraco), i la ciutat important més propera a nosaltres era Tortosa (Dertosa). A banda d’aquest nucli de 12.000 habitants on es va establir una reconeguda cantera de marbre, trobem altres indicis de l’època dels romans a les Terres de l’Ebre: una vila romana a Bítem, un campament romà a l’Aldea, una altra vila a Jesús i d’altres viles prop de la Torre de la Carroba a Amposta, la descoberta a Riba-roja d’Ebre, la inscripció funerària a Campredó i un llarg etcètera, però a la Ràpita… RES! Un altre capítol de la història que, per desgràcia o per mala sort, ens ha passat de llarg.

Continuem amb l’època islàmica, quan les primeres dades històriques de La Ràpita comencen a aparèixer documentades. La Ràpita del Cascall, que era com s’anomenava al nostre territori a principis del segle XI, era una fortalesa bella, forta i inexpugnable, vora la mar; dotada d’una guarnició brava i, a més, encarregada de la gestió d’altres territoris. Així es descriu al document de donació de Ramon Berenguer III. Per aquest escrit i altres historiadors àrabs, sabem que hi havia una fortalesa o ermita en forma de torre i un pou miraculós del que, en una ocasió un exèrcit de cinquanta mil homes van beure la seva aigua sense que el seu nivell baixés. Pels aixecaments que es varen fer a l’època de Carles III, tenim una difuminada i petita idea de com era aquest conjunt arquitectònic i el lloc (podríem dir exacte) on estava situada aquesta torre, però res més. Cap runa, cap document de l’època islàmica ni dada sòlida o rellevant que ens permeti gaudir de l’estudi del nostre passat. Un altre cop ens hem de conformar amb el poc que tenim.

I més interrogants, aquest cop sobre l’època de Carles III. Ja n’hem parlat en moltes ocasions sobre el desconeixement dels plans que el monarca tenia preparats per a la nostra ciutat, i sobre el fet d’haver-nos de conformar amb la poca informació de què disposem. Com havia de ser La Ràpita segons els enginyers de la il·lustració? Un altre buit històric per afegir a la llista.

Malgrat aquest panorama tan desmoralitzador, crec que no hem de perdre l’esperança que algun dia augmenti el nostre patrimoni històric i cultural de la nostra Ràpita. Sempre hem de pensar en el futur; hem de ser optimistes i tenir en compte que en qualsevol moment, remenant pels arxius històrics nacionals i parroquials, pot aparèixer la informació tan desitjada amb la que es puguin emplenar tots aquests buits. També hem de pensar en l’arqueologia i en totes les restes d’antigues civilitzacions que poden estar soterrades sota alguns dels carrers de la nostra ciutat, esperant per ser descobertes. 

A més, hi ha altres fets històrics que no han deixat patrimoni però sí que han permès el reconeixement de la Badia dels Alfacs com a indret d’interès històric. Així és com al juliol del 1980 recordava Eduard Sánchez tots aquests importants esdeveniments: … i la Badia dels Alfacs, tan petita en superfície i universal en perspectiva, capitaneja magistralment la cronologia històrica rapitenca. Aquí Ramon Berenguer III en la primera conquesta catalano-cristiana al sud de Catalunya. Aquí l’expulsió dels moriscos d’Aragó per la platja “en los Alfachs a la Rápita”. Aquí Pere el Gran partint cap a l’empresa de Tunis i Sicília. Aquí l’armada catalana de Jaume II i la flota d’Alfons el Magnànim partint cap a la conquesta de Sardenya. Aquí l’almirall genovès Andrea Dòria lluitant contra els moros en una de les seves correries per la comarca. Aquí el desembarcament de Carles Lluís, comte de Montemolín, en la l’intent carlista per aconseguir el tro d’Espanya… Aquí Carles III ordenant les Reials Obres per a la fundació de la Ciutat i fer dels Alfacs un dels ports més importants del Mediterrani…

Malgrat la manca d’informació general, les dades de les que disposem són moltes, les suficients com per animar a tots els lectors a participar en la creació de les rutes històriques de La Ràpita per oferir-les als visitants. Segur que aquests itineraris culturals ajudarien també a obrir línies d’investigació i, el que és més important, contribuirien a mantenir viu l’interès pel nostre patrimoni i els nostres espais històrics i culturals mitjançant la transmissió del seu contingut a les escoles locals. Seria un orgull per a la nostra ciutat que tots i cadascun de nosaltres tingués clares les nostres arrels, no n’hi ha cap dubte.

Per últim, aportar una imatge sobre el centre històric de la Ràpita, la zona de l’actual mercat municipal on s’hi mesclen vàries èpoques de les que s’han vist en aquest article. La ràbida i la torre islàmica, el conjunt del monestir de les monges santjoanistes del carreró del Convent, i la bateria de defensa que formava part del primer dels projectes de Carles III, de l’any 1748.

Aixecament de la construcció de l'època islàmica que hi havia
al territori de La Ràpita, amb el Ribat, la Torre Mora de la Ràpita
i el conjunt del Monestir Santjoanista.

Aixecament posterior fer a l'època de Carles III, amb la superposició
dels elements descrits a la imatge anterior i de la bateria projectada,
ubicada on actualment tenim el mercat municipal.

...