Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 28 de febrer de 2013

Equipaments (II). L’antic magatzem de Les Casotes i el Museu d’Història de Sant Carles de la Ràpita.

REVISTA RÀPITA Nº644. febreR 2013

Les galeries gairebé subterrànies eren als peus de l’elegant edifici de duanes, d’estil neoclàssic,  que presidia el recinte, també ruïnós i oblidat, bella estampa d’un somni desbaratat abans que arribés a ser una realitat. Jugàvem a les ruïnes d’un somni… Així hi jugava Emili Rosales en el seu llibre, La Ciutat Invisible (2004), tal com la majoria de nosaltres hi hem jugat de petits. Es tracta de l’edifici que tots coneixem per “Les Casotes”, ubicat als peus del tram final de l’antic canal de navegació que uneix Amposta a la nostra ciutat. Tots coneixem aquestes antigues edificacions i els soterranis però,… alguna vegada ha navegat un vaixell, pel canal de navegació? La resposta és sí, però durant molt poc temps. Fou durant el regnat de la Reina Isabel II (1833 a 1868) que es donà un nou impuls a les obres hidràuliques en quant a les canalitzacions per al reg, la conducció d’aigua potable i els canals de navegació, així com a les línies de ferrocarril, i aquí entra en joc la reforma. Sota aquest mandat es va reformar el canal de navegació construït per Carles III amb l’objectiu de millorar-lo tècnicament.
Aquesta reforma junt amb moltes altres obres realitzades al mateix canal de navegació fou portada a terme per l’empresa anomenada Real Compañía de Canalización del Ebro (RCCE): canals, molls, dàrsenes, dics, esculleres, dragatges i fins i tot rectificacions de traçats naturals del riu van ser executats al llarg de tot el tram de 255 km. de longitud que es pretenia convertir en navegable. Aquest recorregut  començava a Escatron (Saragossa) i finalitzava a la nostra badia.



Les obres a la nostra població es van iniciar l’any 1857. Es construí el nou canal a una alçada superior de la cota del primer per evitar l’obstrucció del recorregut per la sorra de la badia que s’esmunyia al seu interior (aquest era el principal problema dels projectistes del canal de Carles III); amb la mateixa finalitat es va obrir un segon canal d’alimentació d’aigües des de l’assut de Xerta fins a Amposta; es construïren les tres rescloses del recorregut entre Amposta i La Ràpita, i es varen edificar les oficines (La Casota), les dues vivendes per als vigilants (les casetes del guarda) i el moll amb els magatzems per a les mercaderies transportades pel riu. De tot això se’n fa una breu citació al llibre del Sr. Inocente Dassoy Fabregat, SAN CARLOS DE LA RÁPITA EN EL TIEMPO: Allí estaban instaladas las oficinas, almacenes y habitaciones. Destinado a talleres había otro edificio que contenía maquinaria y herramientas para las reparaciones más usuales en el material empleado en las obras. A lo largo de la dársena de San Carlos existió un muelle cubierto con un piso, de sótano abovedado, para conservar mercancías frescas; la parte superior, también cubierta, estaba destinada a las menos sensibles al calor…

Al croquis adjunt inclòs al mateix llibre es pot apreciar la distribució original de tot el conjunt, on es pot veure com tots els camps de terra que actualment ocupen tota l’amplada dels soterranis de Les Casotes, eren abans una dàrsena que donava accés a les embarcacions per a que, de forma resguardada del corrent i el trànsit del canal, poguessin descarregar les mercaderies al moll d’una forma còmoda i segura.

Totes aquestes infraestructures van permetre la navegació dels dos primers vaixells de vapor pel nostre canal: El CINCA (100 CV) i l’EBRO (80 CV), construïts l’any 1855 a Marsella (França) per encàrrec de la RCCE. El Cinca va ser destinat al remolc d’embarcacions per al transport i transbordaments de mercaderies a altres vaixells. L’Ebro, al que correspon el gravat a una tinta fet per Lluís Llop, transportava passatgers entre les poblacions ubicades entre Mequinensa i la seva destinació final: El Port dels Alfacs de Sant Carles de la Ràpita.
La inauguració del canal fou el 19 de juliol de 1857. Fou un acte molt important a nivell nacional, i així ho deixà palès el nostre benvolgut Lluís Millan en el seu llibre PESCADORS I NAVEGANTS ALS ALFACS. CRÒNICA DE LA RÀPITA MARINERA (2003).

La fi de tot arribà l’any 1872 degut a la competència amb les noves i modernes línies de ferrocarril i als canvis en el sí del comerç i la indústria al segle XIX. La RCCE, forçada a renunciar a la concessió demanada per l’explotació de la navegabilitat del canal, va haver d’alienar terrenys i vendre vaixells per poder pagar els deutes, cosa que no va poder ser havent de subhastar-los un any després. Es va relegar a un segon terme la qüestió de la navegació i les obres hidràuliques executades es van adequar amb l’objectiu d’implantar una xarxa de canals per fer possible el regatge del Delta Dret. Amb nou el nomenament de Real Compañía de Canalización y Riegos del Ebro, construí la ramificació de sèquies i desguassos que coneixem avui i que va permetre la transformació radical de l’aspecte de la part dreta del Delta i el cultiu de l’arròs a partir de l’any 1861.
Després de tants anys  d’abandonament, a dia d’avui s’estan executant les obres d’urbanització del terreny exterior comprès entre La Casota i les casetes del guarda, edificis que ja estan preparats per rebre el futur Museu del Mar. Ara només manca una actuació que permeti  posar al lloc que es mereix l’enorme valor històric i cultural que té tot el conjunt de Les Casotes: els magatzems subterranis i el moll de la part del darrera, degradats pel pas del temps i la manca d’actuacions de manteniment, però … què podríem fer amb aquest patrimoni tan important?


La millor forma de conservar els espais històrics és, per a mi, la transformació d’aquests en llocs on es combini l’afluència del públic amb algun sector bàsic, com la cultura o el turisme. Proves d’això les tenim a la nostra ciutat: el Maset, l’Església Nova o el futur Museu del Mar. Aquests tipus d’equipaments sempre ens permetran gaudir del patrimoni local gràcies als condicionaments i millores a que es sotmetran abans de l’obertura al públic (obres de reforma, millores de l’entorn, etc.) i a l’obligat manteniment constant de les instal·lacions per mantenir la integritat dels visitants. Es pot dir que aquestes “conversions” donen lloc per sí soles a la sostenibilitat dels espais històrics.
En el cas de Les Casotes, seria ideal donar un pas més en la millora d’aquest espai i habilitar els antics magatzems desapareguts per construir-hi un equipament important i bàsic per gent com nosaltres, incondicionals de la història: El Museu d’Història de Sant Carles de la Ràpita (vegeu el dibuix adjunt).
L’espai cultural seria gestionat i mantingut per una entitat relacionada amb la història que tindria, com a ens local, moltes funcions, missions i obligacions que aportarien i contribuirien a l’enriquiment de molts factors locals: la història, la cultura, el turisme, l’educació i el més important: la posteritat. Aquesta nova entitat podria portar a terme totes aquestes tasques:
1.   Organització i difusió de les rutes històriques de La Ràpita mitjançant itineraris per les ciutats de Sant Carles de la Ràpita i Tortosa i adreçades tant al sector turístic com al formatiu, aquest últim en quant a la possibilitat de redacció de treballs relacionats pels alumnes dels centres educatius de la ciutat.
2.   Manteniment de l’arxiu de les obres literàries locals, amb les publicacions ordenades de forma cronològica i  per autor per ser disposades com a consulta.
3.   Manteniment de l’arxiu de la REVISTA RÀPITA en format paper i digital, i confecció de l’índex general optimitzat per a la recerca de publicacions i autors.
4.   Organització de xerrades relacionades amb la història de la Ràpita, destinades als alumnes dels centres escolars de la ciutat i formació d’un espai d’impuls de treballs de recerca relacionats amb la temàtica històrica.
5.   Espai del club de lectura i poesia com a entitat municipal.
6.   Elaboració de l’arbre genealògic de les famílies rapitenques amb la finalitat de localitzar els testimonis més antics de la nostra història i establir els nostres lligams familiars.
7.   Llibre de visites i llibre dels testimonis rapitencs, amb entrevistes a gent d’avançada edat per deixar per la posteritat les seves vivències i els seus records.
8.   Gestió dels antics soterranis dels magatzems de Les Casotes i organització de visites guiades d’aquest espai.
9.   Investigació sobre la història local i recerca de documentació relacionada pels arxius històrics nacionals.


Tot plegat esdevindria un equipament admirable ubicat en una zona privilegiada (i amb unes postes de sòl increïbles) que formaria, amb el Museu del Mar i l’hotel d’entitats, un conjunt cultural molt valuós per a la nostra ciutat.
Per últim, dir que per a escriure aquest article he consultat, a banda de les publicacions esmentades, els RECULLS D’ÀMBIT TERRITORIAL, (Abril 1988 – Miquel Alonso i Herrera, Francesc Carles i Guàrdia i Miquel Pérez Esparza), l’Informe sobre les possibilitats de rehabilitació de l’edifici “LA CASOTA” com a seu definitiva del Camp d’Aprenentatge (Desembre 1989 – Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya) i l’article EL VAPOR EBRE I EL CANAL MARÍTIM AMPOSTA SANT CARLES DE LA RÀPITA (1999 –M. Carme Queralt i Maite Subirats).

dilluns, 11 de febrer de 2013

Les Noves Poblacions de Carles III

Revista RÀPITA nº643. Gener 2013

View in paper

“Les Noves Poblacions són una mostra palpable de l’esperit reformista que va impregnar les accions del govern del rei Carles III durant la segona meitat del segle XVIII”. Aquesta és la definició que ens fa, entre altres autors, en Jordi Oliveras Samitier a la publicació “LA ILUSTRACIÓN EN CATALUÑA: Las obras de los ingenieros militares”. Per dir-ho d’una forma més aclaridora, es tracta d’unes poblacions que es van construir partint de zero i que van néixer del no res en punts del país prèviament estudiats.

Imaginem-nos per un moment que ens trobem a l’any 1767. No hi ha vehicles ni mitjans de transport que ens permetin viatjar com ho fem avui en dia, només cavalls i carruatges. Per a que ens fem una idea, dir que aquells anys la comitiva reial estava constituida per quatre cornetes i dos timbals al davant, dues esquadres de 12 soldats cadascuna, una carrossa de vellut verd i una amb una estufa (ambdues per a la reial persona de sa majestat), vint-i-nou carrosses més per a criats i familiars i dues-centes trenta mules amb l’equipatge reial i la corresponent gent a peu. Amb tot aquest volum es feien molts de quilòmetres, i molts d’aquests discorrien per paratges inhòspits on predominava el bandolerisme.

El rei Carles III i els seus ministres es van proposar la missió de donar seguretat a tots aquests camins, i és justament aquest  un dels motius de la fundació de les Noves Poblacions. Les zones més revitalitzades foren les de Sierra Morena al sud de Despeñaperros i les que s’estenien entre Córdoba i Écija. Per elles discorria el camí reial de Madrid a Cadis, la “carretera de la plata”, que unia la capital de l’Imperi Espanyol amb el port clau de la ruta marítima americana.



A més de l’anterior propòsit, amb les Noves Poblacions es volia fomentar l’agricultura per incrementar la riquesa del país en tots els sectors econòmics. Al naixement d’aquests nuclis urbans els va acompanyar així  la delimitació i el repartiment de grans extensions de terres per dedicar al conreu, i aquest repartiment es va fer entre els 7.764 “estrangers útils” vinguts la majoria del Baix Palatinat, una antiga regió de l’actual Alemanya que es troba a tocar amb França. D’aquí els comentaris de la gent local dient que “…a Espanya ens han portat uns alemanys que venen d’Alemanya parlant el francès”.

Nosaltres som una Nova Població, però són moltes les diferències que ens separen dels nuclis de Sierra Morena i la Baixa Andalusia. El motiu de la creació de La Ràpita fou un canal de navegació com en altres poblacions ho fou la construcció de ports i drassanes; a més, nosaltres no vàrem sortir del no rés, ja què quan es va endegar el projecte de la nostra ciutat, recordem-ho, les monges Santjoanistes gestionaven l’usufructe de les nostres terres als pagesos que les conreaven al voltant de l’antic monestir i la Torre de la Ràpita.
Una altra gran diferència és que la Nueva Población de San Carlos de la Ràpita no es va nodrir de colons estrangers per fer d’habitants; d’això se’n va encarregar la gent dels pobles del voltant com La Galera, la Sènia, Ulldecona, Amposta i Alcanar, els habitants de les comarques de les Terres de l’Ebre, d’arreu de Catalunya, València, Aragó i de la regió de Como a Milan (Itàlia), d’on venen (suposadament) els Gasparin i els Moya.

Es pot ben dir que ens vam lliurar de cognoms estranys, (d’origen alemany la majoria), a diferència de llocs com La Carolina, de la que s’explica el següent a la seva pàgina web: “Hoy, todavía, es fácil encontrar a carolinenses rubios, altos, con piel y ojos claros, que nos recuerdan a alemanes, austriacos, suizos, etc., gentes venidas para habitar la Nueva Población; igualmente sucede en las demás poblaciones integradas en el Fuero de Las Nuevas Poblaciones. Los apellidos Auffinger, Eisman, Kobler, Metzveiler, Minch, Mitelbrum,Neff, Payer, Prigman, Scheffle, Scheroff, Smidt, Tecklemayer, Trunser, Yegler, etc., otros más, son clara reliquia de aquellas familias que un día decidieron abandonar sus países, sus costumbres, sus familias, etc. y venir a España con la ilusión y la esperanza de mejorar sus vidas.”

En el marc urbanístic trobem algunes semblances entre aquestes ciutats i la nostra. L’ajuntament de La Carlota ens recorda un edifici singular de la nostra població: Les Casotes (d’aquí a ben poc el Museu del Mar). Encara que el nostre edifici és una mica posterior a l’època de Carles III, les similituds són força evidents: una construcció en forma de rectangle, de longitud considerable i de dues plantes, coberta inclinada de teula corba a quatre aigües, dues alineacions de finestres separades entre elles a la mateixa distància... I DUES PALMERES A L’ENTRADA!


La Ràpita es va constituir com a Nova Població a partir d’una iniciativa del regnat de Carles III: fer el riu navegable des de Saragossa fins el Mar Mediterrani per poder comerciar amb altres països. A partir d’aquí, es van realitzar nombrosos estudis per analitzar la viabilitat d’aquesta gran obra, limitada en part per la quantitat de sediments que hi havia a la desembocadura del riu i que feien disminuir el seu fons; per aquells temps les embarcacions no podien arribar a l’existent Torre de Sant Joan. La iniciativa final vingué de la mà d’Antonio de Ulloa, enginyer que posà de manifest la conveniència de construir un Port de Mar a La Badia de San Juan de los Alfaques, acompanyat d’obres de defensa amb dues fortificacions situades a la Punta del Galatxo i al costat de la Torre del Codonyal que cobririen l’accés a la badia.

La nostra població es comença a projectar l’any 1778, i al 1780 s’inicia la seva construcció. És aquest punt quan ens trobem amb una altra gran diferència respecte les poblacions de Sierra Morena i Andalusia: mentre nosaltres desconeixem els plànols del projecte de La Ràpita, ajuntaments com els de La Carolina i La Carlota disposen d’aquesta informació, del disseny inicial de les seves ciutats; ells poden interpretar les tendències urbanístiques d’aquella època i les similituds o les diferències entre el traçat de cada nucli urbà, la majoria dels quals consistia en l’alineació de carrers a partir d’una quadrícula orientada segons els punts cardinals i combinada amb figures singulars com places octogonals, hexagonals, cantonades còncaves i potes d’oca, com és el nostre cas amb la Plaça del Cóc.
També s’uneixen al grup de les indocumentades les Noves Poblacions de San Miquel de Còlera a Girona, el Barri de la Barceloneta a Barcelona, la Nova Població del port de Tarragona i el Barri Portuari de Salou.



Voldria animar als lectors de RÀPITA a consultar algunes adreces d’internet; segur que hi ha moltes més coses curioses que tenim en comú amb els nostres companys del sud: www.turismolacarolina.es, http://coloniadelacarlota.blogspot.com.es, www.lacarlota.es. Aquestes fan referència a les dues poblacions principals de Sierra Morena: La Carolina i la Carlota. També podem trobar a http://nuevas-poblaciones.blogspot.com.es/, un blog fet per l’Adolfo Hamer (habitant de La Carolina), sobre la història de les noves poblacions, bibliografies, vídeos i molt material relacionat, fins i tot novel·les.

A l’apartat de noticies del Sr. Hamer figura la crònica d’un esdeveniment força interessant i curiós a la vegada: la celebració del Congrés de Noves Poblacions. Aquesta reunió convoca un nodrit elenc d’investigadors que exposen els seus treballs sobre la història neopoblacional i tot allò relacionat; hi destaquen xerrades sobre la història de la població on se celebra el congrés.

Sota el meu punt de vista, i després de veure tots aquests trets que tenim en comú, seria molt positiu mantenir un contacte amb la gent d’aquestes poblacions amb la finalitat de mantenir un intercanvi d’informació i de cultures; potser els historiadors de Sierra Morena ens podrien donar algunes pistes sobre el traçat original de la nostra població, qui sap. Anant més lluny, en podria sortir un agermanament o una participació de La Ràpita en aquests tipus de congressos que organitzen per aquella zona. Per la meva banda, jo ja tinc localitzat al Sr. Hamer per fer un intercanvi d’impressions al voltant de tot aquest contingut.

I per últim, fer una menció a una persona que durant tots aquests anys ha fet molt per la història i patrimoni locals i que de ben segur serà sempre recordat al costat de personatges tan il·lustres i importants per nosaltres com els Srs. Arbó i Millán. Es tracta del Sr. Paco Carles, Arquitecte Tècnic qui va dibuixar en el seu dia el croquis amb la ubicació de la Torre de la Ràpita, el convent i l’antiga fortificació a partir del qual vaig basar el meu article del mes passat. Val a dir que jo no sabia que ell n’era l’autor, i per això no vaig donar aquesta referència en un escrit basat en aquest dibuix. Aprofito ara per fer aquesta menció tan merescuda.

Jaume Vidal Cera, Arquitecte Tècnic
jaumevcera@larapita.com

Conviure amb la història. Els orígens de la nostra ciutat.

Revista Ràpita nº642. Desembre 2012

View in paper

S’alçava al segle XI un gran edifici construït pels moros,… al que van dar el nom de RÀPITA… Així és com comença el llibre d’en Manuel Beguer i Pinyol, historiador tortosí creador de l’obra “Lo Monestir de Santa Maria de la Ràpita”, una monografia històrica sobre les primeres construccions de la nostra ciutat: el castell i el monestir.

A mode de resum dir que aquesta torre mora i la fortalesa van passar a formar part del complex del monestir en un procés que va començar a finals del segle XIV i que es va interrompre l’abril de l’any 1580 quan l’assemblea magna de la Llengua d’Aragó i la ciutat de Tortosa redactaren una capitulació de setze punts amb les condicions per traslladar el monestir de La Ràpita a Tortosa. Aquesta decisió fou motivada per la manca de protecció davant els moriscos i els corsaris que freqüentaven la badia dels Alfacs i que al segon terç del segle XVI saquejaven i robaven contínuament el monestir, i també a la carència d’aigües de font i horta que hi havia al territori. Així,  el dia 21 de març de 1587 es fa oficial el trasllat a un nou monestir ubicat a l’esplanada de Remolins de Tortosa, on es continuà amb l'adoració a la Mare de Déu de la Ràpita.
Per l'any 1739, quan es confeccionaren els primers projectes de Carles III (1716-1788) per fer navegable el riu Ebre, el nostre territori consistia en una vasta extensió de terres de conreu treballades per pagesos i en una petita flota pesquera. Ambdós sectors pagaven els seus tributs a les monges santjoanistes per l'explotació del medi i aquestes corresponien a tota aquesta gent que transformaven les terres i les milloraven de forma constant (i per tant les revaloritzaven) mitjançant la construcció de vivendes prop del conjunt de la torre i l'antic monestir, on més tard i a petició de l'Ajuntament de Tortosa del dia 24 de setembre de 1779, es construiria la casa per als guardes de la Sanitat.

La gestió de les religioses des de Tortosa convivia amb el regnat de Carles III, i el monarca projectà al 1778 una fortificació amb una bateria de defensa annexa a l'existent torre de La Ràpita, una construcció de la que només avui perdura el mur de pedra, sota l'actual mercat municipal, però que ja al final del regnat del monarca constava d'un edifici quarter per als soldats amb estances i allotjaments, un magatzem i una cisterna.
Som un poble jove, i així ho demostra el poc patrimoni històric que conservem anterior a les obres de Carles III. A diferència d'altres ciutats, i deixant de banda les obres del monarca, nosaltres no convivim amb la nostra història inicial; tenim les nostres restes més antigues ubicades en els carrers més vells de la nostra ciutat però a la vegada els menys transitats, quasi amagades als ulls dels visitants que ens venen a conèixer. En altres ciutats com la Tarragona Romana, el Montblanc Medieval, la Tortosa de les tres cultures o qualsevol antiga ciutat d'Espanya, la història queda a la vista de seguida, palesa tan sols transitant amb cotxe o caminant, mentre hom pot observar la fusió entre el centre històric i la ciutat moderna, l’actual. Són espais que conviuen amb la història i on les antigues construccions, ja siguin edificacions, monuments o infraestructures, prenen un paper fonamental per al ciutadà: ajudar a recordar les arrels i els inicis del lloc on es van construir.
Però tornant a La Ràpita, com seria el nostre centre històric si el govern municipal dels anys 60  no haguera decidit construir un mercat municipal sobre la bateria fortificada de Carles III? Alguns historiadors n'han fet esment en algun exemplar de la nostra revista, però m'agradaria donar un cop d'ull més a fons:
La TORRE MÓRA ocuparia l'espai de la casa que dóna al carrer Mare de Déu de la Ràpita i la Plaça del Mercat, i estaria quasi a tocar amb l'antiga llibreria del Mercat.

El QUARTER, pegat a la torre pel cantó sud, tindria una de les façanes al bell mig de la plaça, i tot l'edifici s'estendria de forma paral·lela al mercat, pegat a la façana on hi ha l'entrada dels paradistes de la instal·lació municipal. La resta del mercat seria una esplanada (el pati d'armes), delimitada pels "merlets" que formaven l'acabament dels murs que avui queden sota el mercat.

Des de la torre cap al convent, hi hauria els corrals, les vivendes dels primers pagesos i mariners de la nostra ciutat i també les casetes dels guardes de la Sanitat, adherides al mateix convent.
Com no, el pou de les figueretes restaria al seu lloc original, al carrer que duu el mateix nom i al peu de la base de la fortificació.

Tot plegat, de conservar totes aquestes restes a dia d’avui, tindríem un conjunt històric que comprendria tot el mercat, part de la seva plaça i totes les edificacions actuals des de la mateixa plaça fins al convent, inclòs aquest. Resulta una mica difícil imaginar-s’ho, i per això he dissenyat una petita aproximació en forma d’imatge per satèl·lit, annexa a aquest article, amb tots els llocs històrics assenyalats.




Resulta impossible, per no dir una bogeria, restaurar tot aquest contingut històric i enderrocar els edificis existents, o viatjar en el temps per conservar-lo millor que no pas com ho hem fet, però seria molt interessant fer esforços per tenir-lo més present a les nostres vides rapitenques, ja sigui millorant i mantenint els espais físics o fent rutes literàries que comprenguin totes les fases de la història de La Ràpita, passant fins i tot pels llocs relacionats de Tortosa: el Convent de Santa Clara, el barri de Remolins i la zona del primer convent, el carrer del Replà, etc. Seria interessant fins i tot per fer expedicions amb els nostres alumnes d’ESO i Batxillerat perquè,... una mica d’història no fa mal a ningú, no?

Jaume Vidal Cera, Arquitecte Tècnic
jaumevcera@larapita.com

diumenge, 10 de febrer de 2013

Equipaments (I). Un hotel d'entitats

Revista Ràpita nº641. Novembre 2012

View in paper

L’altre dia estava assegut a la terrassa del bar de l’Hort del Rei, a l’interior del centre comercial, i reflexionava sobre l’entorn que es crea al voltant d’aquelles escales i passadissos exteriors tan funcionals que reparteixen els locals a banda i banda del recinte. Aquell pati interior proporciona a la petita comunitat un ambient molt peculiar i proper a les persones, tot establint-se una relació cordial entre els clients, els comerciants i els treballadors de les oficines i despatxos que cada dia fan el seu propi recorregut mentre saluden als amics i coneguts que estan asseguts tan tranquils a la terrassa del bar.
Aquest entorn em va traslladar de forma instantània a un lloc ideal per cobrir una de les grans necessitats del nostre poble; em trobava, de cop i volta, a l’interior d’un hotel d’entitats…

Mogut per l’entusiasme d’aquella idea tan sobtada, em vaig ficar de seguida a donar-li forma tot començant per l’estudi d’un programa de necessitats en base a les associacions del nostre poble: Segons la pàgina web de l’Ajuntament de la nostra ciutat (www.larapita.cat), hi ha censades unes cinquanta entitats, majoritàriament de caire esportiu i cultural. D’aquestes n’hi ha que tenen les necessitats cobertes pel que fa a seu social, com les Llars de Jubilats, l’Agrupació Musical Rapitenca, les Confraries de Pescadors, el Club Nàutic o la Unió Esportiva Rapitenca. Tenim, doncs, unes quaranta entitats que tenen els seus llocs de reunió repartits per domicilis i magatzems particulars del casc urbà i que tindrien cabuda a l’hotel mitjançant un lloc de treball indispensable: el despatx. Hi hauria també en aquest hotel els espais comunitaris bàsics per a tota associació: sales de juntes, sala d’assemblees i usos múltiples, serveis (com no) i recintes per al control i registre d’instal·lacions, requerits per la normativa vigent en matèria d’edificació.

També voldria donar cabuda a un col·lectiu format per associacions que tot i no ser reconegudes com a entitats, tenen també unes necessitats bàsiques en quant a espai; són les formacions musicals de la Ràpita. Hi hauria lloc per a ells, i concretament hi destino ni més ni menys que vuit sales d’assaig, a compartir en els casos que fóra necessari.
Arribats a aquest punt, hom es pregunta … què té a veure tot això amb l’Hort del Rei? Doncs molt senzill: la distribució de tots aquests espais. Per aclarir-ho, adjunto a aquest article un petit croquis amb la distribució d’aquest complex que per cert, mal m’està no haver-ho esmentat abans, però l’hotel es trobaria ubicat on a dia d’avui hi ha l’antic escorxador municipal. Com podeu veure al dibuix, tots els espais que he esmentat abans es troben distribuïts al voltant d’un gran pati, i s’accedeix a ells per les escales, ascensors i passadissos que queden a l’interior d’aquest, igual que al centre comercial del que en vull imitar l’ambient, però amb el trànsit dels membres de les entitats enlloc de comerciants i clients.

El gran pati exterior que es formaria al voltant de les seus socials permetria infinitat de possibilitats en quant a actes relacionats amb el mon de les entitats.  Qui no recorda les fires  que en el seu moment organitzava el desaparegut Consell de Joventut? Doncs la tindríem organitzada gairebé a diari. Els assaigs: entitats com l’Esbart Dansaire Rapitenc hi podrien assajar la jota, la dolçaina i els balls de gegants i a la vegada tindrien l’oportunitat d’exhibir-se en un espai a l’aire lliure i obert al públic, talment com la Unió Sardanista, la Banda de Cornetes i Tambors, la Rondalla Local, les Xarangues, etc. Totes les entitats agrairien dos dels espais bàsics abans esmentats: una sala de juntes prou gran per donar cabuda als membres de l’òrgan bàsic de tota associació (la junta) per utilitzar-se en cas que el despatx propi no assolís la cabuda dels seus integrants, i una magnífica sala d’assemblees per reservar-se el dia les ordinàries o extraordinàries o per destinar a usos múltiples, com podrien fer les Mestresses de Casa o el Club d’Escacs.

S’hi podrien organitzar els actes promoguts per les entitats que així ho volguessin: la Fira Alternativa, el Matadero Festival, els campionats de morra, etc. i tot això amb l’avantatge de disposar d’una pista poliesportiva al costat mateix. S’hi podrien construir grades per al públic, i fins i tot una terrassa des de la que es pogués contemplar l’estació nàutica i una petita porció de Delta.

Crec que amb tot aquest contingut seriem un gran exemple a seguir per altres poblacions, i més tenint en compte la sostenibilitat de l’hotel en quant al seu manteniment. Mentre que a dia d’avui tots els equipaments municipals precisen de personal contractat per l’Ajuntament per cuidar de forma diària i continuada els pavellons esportius, piscines, mercats i altres edificis propietat de l’Administració, amb l’hotel es formaria una Comunitat d’Entitats, un ens integrat per totes les associacions allotjades a l’hotel que tindria com a única finalitat el manteniment del mateix. Mitjançant juntes i assemblees, la comunitat destinaria de forma rotativa a les entitats encarregades de netejar i mantenir, per sectors, els espais comunitaris i de programar les operacions de reparació i manteniment necessàries per a la bona conservació de l’edifici. Es tractaria de crear una comunitat utòpica basada en principis de col·laboració, propietat col·lectiva i una organització racional del treball i la vida social dintre de l’hotel, el qual esdevindria sostenible a efectes de despeses de manteniment per part de l’Ajuntament.

Per últim, comentar allò que deu estar pensant la majoria de la gent que ha arribat fins aquest paràgraf: el cost de tot això. Doncs sí, la inversió inicial de l’hotel seria molt alta si tenim en conte que la superfície a construir que proposo és de 1.600 m2 sense incloure el pati exterior. No obstant, i per desgràcia per a les empreses de construcció, els temps que corren són els més viables a efectes de construir aquest tipus d’equipaments: els preus han baixat i hi ha molta competència i quantioses millores en la licitació d’obra pública. A més, avui en dia tenim en compte molts factors que abarateixen les obres: la eficiència energètica, l’ús de materials que no precisen de revestiment, acabats austers i discrets, etc. tot el contrari dels temps de la bombolla immobiliària i els luxes innecessaris a l’hora d’escollir els materials.

Tot plegat esdevindria un equipament molt útil ubicat en una zona privilegiada que, amb un disseny exterior acurat, formaria amb el Museu del Mar del davant un conjunt cultural admirable.



Jaume Vidal Cera, Arquitecte Tècnic
jaumevcera@larapita.com

La Ràpita de Carles III. Història, Arquitectura…i imaginació

Revista Ràpita nº640. Octubre 2012

View in paper

Què es pot escriure sobre Carles III i tot allò relacionat amb la fundació de la nostra ciutat que no s’hagi escrit? Per redactar aquest article disposo de l’exemplar de “RÀPITA” editat el mes de juny de 1982, anomenat FULLS HISTÒRICS RAPITENCS. En aquest número extraordinari hi ha textos amb molta informació sobre la història del nostre poble, textos escrits per rapitencs com Lluc Beltrán, Joan Torné, Inocente Dassoy, Camil Castellà i Paco Carles Guàrdia, entre altres.Hi podem trobar, entre molts fets històrics, l’entrada a Tortosa de Ramon Berenguer IV i el seu especial interès en el nostre territori, interès sense el qual no s’hagueren exceptuat les terres de La Ràpita amb el seu castell i pertinències, aigües, terres, etc. a l’hora de recompensar a Templaris i Hospitalaris per la valuosa ajuda que prestaren en la conquesta.Hi ha també la història del nostre escut, l’origen de la paraula Ràpita, les primeres fotografies de les construccions de Carles III, la carta de població, el primer canal de navegació i un llarg etcètera de continguts, entre els quals hi figuren unes excel·lents síntesis redactades per Paco Carles i Guàrdia sobre l’Església Nova i “El Castell” que sosté l’actual mercat municipal.Les obres públiques de Carles III també ocupen un espai determinant, en el que es parla de com van anar declinant cap a allò que tots coneixem: el seu inacabament, entre altres motius per la malversació de part dels fons públics que s’hi van destinar, tal com deia el Sr. Lluc Beltran a la pàgina nº26 d’aquest exemplar, “…sea como sea, es lo cierto que las obras acabaron mal; es decir, que no acabaron; terminó la construcción de varias casas de la Plaza de Carlos III; lo demás – el resto de la Plaza, la monumental iglesia, los probables edificios públicos, palacios y astilleros – quedó por hacer”. Com a nota curiosa, podem comparar el que va passar envers aquestes construccions després del regnat de Carles III (1794 a 1788) amb certes obres públiques (algunes salomòniques) també sense acabar en l’actualitat: aeroports, carreteres, biblioteques, centres culturals i d’interpretació, etc. Després de més de 200 anys, es repeteix la història. Curiós, no?No obstant, però sense treure importància amb el contingut del paràgraf anterior, em voldria centrar en un aspecte diferent de la pauta que ens varen marcar els autors esmentats al juny de 1982 – pauta basada en l’aspecte històric, clar –. Particularment, em fa goig imaginar-me com hauria estat la nostra ciutat si els plans de Carles III hagueren arribat a la seva fi; per mi, a més de ser un exercici força interessant i atractiu motivat per una de les meves passions – l’Arquitectura –, representa un viatge en el temps que m’agrada escenificar com una reencarnació en el mateix personatge de Carles III.
Crec que els seus pensaments serien més o menys així:Sóc en Carles III, persona important (sóc Rei d’Espanya, què coi!). M’han parlat d’aquestes terres de l’est del meu regnat que avui trepitjo per primer cop, i val a dir que res d’allò que m’havien descrit abans té cap paregut amb aquest paradís que m’ha deixat bocabadat. Ara mateix em trobo a la vora del mar, però d’un mar tranquil i de poc calatge, diferent de les costes braves de més al nord o de les càlides platges del sud del meu regne. El meu benvolgut amic José Moñino m’ha explicat que la planeitat d’aquesta aigua tan serena és deguda a l’existència d’una barra de sorra que trenca l’onatge natural del Mediterrani tot formant una gran badia. Estic d’esquena al mar, a la badia, i tinc davant meu un escenari que veig per primer cop i que em fa sentir… com si fos a casa. Després d’aquesta llarga platja sorrenca conjugada amb molls naturals de roques de grans dimensions, comença un territori fèrtil a vessar de vegetació i d’arbres de tot tipus que arriben fins al peu d’una serralada impressionant que s’estén al llarg de l’horitzó i que té un punt força peculiar: un forat que deixa entreveure la llum del sol al punt de la mitja tarda. Aquí estant em sento protegit, com en una fortalesa digna d’un rei amb tot de recursos per viure-hi amb serenor i quietud. La suau pendent que s’estén de la muntanya al mar em fa pensar en multitud d’idees per emplaçar una Reial Població. És més: vull una ciutat…i la vull ja!! Crec que no serà cap impediment, amb l’excusa del projecte del canal de navegació del que el meu amic Moñino m’ha estat parlant últimament.Si fos a construir-la ara mateix, començaria per un mirador (1), un petit recinte per contemplar aquest indret on la terra abraça el mar, i el disposaria al naixement de la muntanya,… però estaria massa lluny, a una separació excessiva del nucli de la meva ciutat. Suposo que s’hauria de quedar més prop del mar i a suficient distància per contemplar aquesta gran badia. Voldria també un gran passeig (2), un passeig que fos jardí a la vegada, amb tot d’espècies d’arbres, flors i matolls a banda i banda i amb dues o tres fonts entre mig; vull els meus propis jardins: els jardins de Carles III. Vull passejar-me per aquest passadís perfumat i ple de color i, de sobte, trobar-me a l’interior d’una gran sala d’estar (3); ampla, llarga i plena de pòrtics amb columnes a tots dos costats i, talment com a casa meva, vull un menjador (4), un espai contigu a la plaça des d’on pugui contemplar el mar, les drassanes, el futur port i les embarcacions endinsades a la badia provinents de Navarra amb tot de mercaderies que faran d’aquest indret un gran centre comercial i d’intercanvi d’espècies amb altres països gràcies, principalment, al canal de navegació projectat pel meu bon amic Comte de Floridablanca (no li fa gaire gràcia que el cridi per Josep).
Com no, vull un hort per cultivar-hi els fruits que aquesta terra tan fèrtil em donarà; li diré l’Hort Reial… No! L’hort del Rei! (5). Necessitaré una església (6) per als futurs habitants d’aquesta gran ciutat, i edificis públics on gestionar aquesta futura important economia generada en part per les drassanes reials que recomana el meu amic Uztáriz en el seu llibre. La ubicació és immillorable; pel mateix canal de navegació es podran transportar els arbres des de les terres de Tortosa (i si calgués del Pirineu) per fabricar-hi naus de guerra i de comerç per enfortir els ports d’Andalusia o del Cantàbric, o de més em convingui!. També aprofitaré tota aquesta immensitat de terreny banyat per les aigües del riu per al cultiu de l’arròs, encara que a dia d’avui sigui una pràctica prohibida per la greu malaltia  que genera; paludisme, crec que en diuen. Per protegir tot aquest nucli de prosperitat encomanaré a en Francesc Llobet el projecte d’una bateria de defensa que crec que ubicaré al castell existent (7) que hi ha prop del pou (8); d’aquesta manera protegiré l’entrada del meu canal, la costa i part de l’entrada del port…dels Alfacs.Aquesta és la meva visió quan m’endinso als pensaments del monarca. Malgrat la incertesa de si realment va ser així (ministres i altres funcionaris com Joan Llobet varen recomanar la ubicació al monarca), m’agrada pensar que Carles III va arribar, va veure, es va enamorar i acte seguit es va il·lusionar, tot a la vegada. Tot plegat em recorda a unes paraules concretes de Sebastià Juan Arbó en el seu llibre “Els homes de la terra i el mar”: “…de este modo se ha ido formando el actual San Carlos, no tan bello como lo soñara Carlos III, ni con mucho; sin sus fuentes públicas, sin grandes edificios, sin bellísimos palacios, pero claro, riente, a la orilla del mar, en el paisaje incomparable de las riberas…”.Com la majoria dels rapitencs sabem, la ciutat que desitjava en Carles III quedà sense finalitzar i molts dels edificis projectats no es varen iniciar i els que s’iniciaren es varen convertir en ruïnes abans d’acabar-se. Les causes d’aquest fracàs: la malversació econòmica dels fons per a la seva construcció, la inviabilitat del canal de navegació pels imprevisibles canvis de cabal i crescudes del riu i la conseqüent desestimació de la construcció del gran port de mercaderies.Per últim destacar el fet de com les persones som capaces, per una banda, de sentir la nostra història i les nostres arrels (com els col·laboradors del nº extraordinari que ha servit de bibliografia per aquest article) i per altra de no tenir cap mirament en eliminar els orígens de la nostra ciutat per construir-hi un mercat municipal a sobre, com les autoritats que als anys seixanta formaven el govern municipal de l’Ajuntament d’aquesta Reial Població.


(1)  Glorieta del Col·legi Públic de Carles III.
(2)  Actual Carrer Constància, que uneix la Glorieta amb la Plaça Carles III.
(3)  Plaça Carles III.
(4)  Plaça del Cóc.
(5)  Actual centre comercial Hort del Rei.
(6)  Esglèsia Nova.
(7)  Base de l’actual Mercat Municipal.
(8)  Pou de les figueretes.

Jaume Vidal Cera, Arquitecte Tècnic

jaumevcera@larapita.com