Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 23 de desembre de 2013

Una nova hipòtesis: La Ràpita fortificada


Era un mur fet de pedra, un mur molt alt i consistent. Els avis dels meus pares el feien servir per tenir lligats els animals, i els avis dels meus avis tenien la casa adossada a aquest mur.... Així és com un rapitenc d’avançada edat recorda una construcció de la que poc (sinó gens) se n’ha parlat i escrit; es tracta del mur que hi havia al carrer Pilar de la nostra població, un mur de pedra del que a dia d’avui encara en resta algun tram visitable.
A l’article del més passat veiem com l’antiga línia de costa ha marcat la configuració de la nostra població des dels seus inicis: les pendents forçades, els desnivells entre el terreny natural i la zona de sediments deltaics, els perfils erosionats convertits en coves on tots hem jugat de petits, etc. Aquesta topografia tan particular és la que donava lloc als espais subterranis que apareixien quan es construïen els murs posteriors de les cases de la part baixa de la Ràpita; l’exemple més clar és el cas del carrer Mare de Déu de la Ràpita.
Si observem les fotografies aèries més antigues de la nostra ciutat podem apreciar l’existència d’un d’aquests murs al carrer Pilar. Estava construït a la part de baix del carrer (a la continuació del “roquer”) i delimitava l’amplada d’aquest carrer de la zona de l’Hortavella. Deuria tenir uns tres metres d’alçada o més, i estava fet amb pedres treballades de mesures considerables.
Però, què té d’especial aquest mur? Doncs és una peça clau que ens ajuda a considerar una hipòtesis històrica mai formulada sobre els inicis de la nostra població, una població amb una bateria de defensa i un mur ubicat a peu del mar que abraçava tota la longitud de l’antiga Ràpita, una població… fortificada.


La fortificació de la Ràpita començava amb la bateria de defensa projectada per l’enginyer Francesc Llobet, al recinte emmurallat on avui hi ha a sobre el mercat municipal, i continuava al llarg del carrer Mare de Déu de la Ràpita fins arribar al final de l’actual carrer Pilar. El lloc de pas d’aquesta hipotètica fortificació era la Plaça del Cóc; era aquesta una plaça destinada a ser un balcó a peu de mar des d’on s’havia de contemplar la badia, les drassanes i el moviment comercial que s’havia de generar en el que havia de ser el primer port del Mediterrani.
Com ja haureu deduït, estem parlant de l’època de Carles III, i estem descrivint una de les incògnites més grans de la nostra població: el projecte de les reials obres de la ciutat de Sant Carles de la Ràpita.
Com arribem a aquesta deducció? Es molt senzill,… només hem d’unir els punts! Un rapitenc que porta treballant molts anys al sector de la construcció em va informar sobre l’existència d’aquest mur, i fins i tot em va arribar a comentar que per tota la part superior estava coronat amb trams de pedra treballada, i que hi havia unes gàrgoles adossades a les parts baixes que servien per drenar l’aigua de pluja que s’introduïa al terreny…però el més interessant fou que aquest  mur tenia continuïtat després de la bateria de defensa, i que estava construït a tota la llargada del carrer Mare de Déu de la Ràpita. La gent més gran recorda que per aquella zona hi havia closques de mol·luscs i altres espècies marines, com si aquelles terres hagueren estat en contacte amb el mar durant molts anys.
Tot plegat , com hem comentat abans, ens porta a unir tots els punts i a concloure que tota la façana marítima de la nostra població estava fortificada, talment com una coneguda ciutat espanyola: Cartagena.

Cartagena fou concebuda i dissenyada com una gran base naval que havia de controlar l’accés d’embarcacions estrangeres al Mar Mediterrani. La necessitat per a la creació d’aquesta infraestructura era de primera ordre, doncs l’any 1713 amb el tractat d’Utrecht, es va perdre la protecció de la que el regne d’Espanya en gaudia sobre el mediterrani: l’antic regne de Nàpols.
I així fou com a finals del segle XVIII, amb el regnat de Carles III com a principal impulsor del projecte, unes espectaculars construccions defensives protegien les impressionants drassanes de la ciutat, la qual s’arribà a convertir en la capital del Departament Marítim del Mediterrani. Aquesta transformació va suposar per a la ciutat uns efectes de canvi que varen afectar en gran mesura a la societat d’aquella època: una gran reestructuració urbana, alteracions en les classes socials, aparició de moviments polítics i canvis en l’estructura de poder existent, influenciada aquesta per les noves idees de la il·lustració.
Amb poc més de cinquanta anys la població es va arribar a quadruplicar i bona part va ser contractada per l’estat amb la missió de treballar dintre de les instal·lacions del port i portar a terme feines de construcció naval, obres, administració militar i activitats relacionades amb el funcionament diari, el manteniment i la logística del gran nucli urbà fortificat.


Aquesta transformació tan positiva per a la nostra ciutat veïna del mediterrani ens fa pensar un altre cop amb els plans que els enginyers de Carles III tenien per a la Ràpita i que avui dia encara desconeixem. Devien ser els mateixos que es van fer realitat a Cartagena? Si mirem el mur de la fotografia, ben bé es podria dir que estem contemplant la nostra fortificació del mercat, amb el mateix tall de pedra i amb una geometria idèntica… Però una vegada més hem de conformar-nos amb les nostres suposicions i teories que amb tanta il·lusió i ganes us proposem un mes darrera l’altre mentre esperem que un funcionari dels arxius històrics truqui algun dia per donar-nos una bona noticia:  Hem trobat el projecte de la vostra ciutat… el veniu a buscar o us el fem arribar per correu certificat?

Com sempre, recomanar als lectors la visita a  www.jaumevcera.blogspot.com.es, on hi haurà imatges, comentaris extres i tots els articles publicats en exemplars anteriors de la Revista Ràpita.

diumenge, 10 de novembre de 2013

L’antiga línia de costa i la Ràpita subterrània (I)




Diu la creença popular rapitenca que la plaça del Cóc està buida per baix, que es pot passar per sota perfectament i que la “cova” que hi ha permet que no faci falta cap tipus de conducció per buidar la font perquè l’aigua desapareix misteriosament quan treuen el tap del desguàs. Les persones amb qui he parlat també diuen que antigament es podia creuar “mig poble” per baix terra, que per una petita porta que hi havia sota el mercat, ancorada a l’antiga bateria de defensa, hom podia arribar al carrer Pilar passant per baix de l’actual carrer de la Mare de Déu de la Ràpita i travessant la Placeta Vella i la mateixa Plaça del Cóc.


I ara ens preguntem…és cert, tot això? La resposta és sí, però en part. L’explicació radica en el fenomen natural que la mateixa gent gran que afirma l’existència d’aquests passadissos subterranis recorda com “el roquer”, i és que totes aquestes cavitats no són més que espais erosionats per l’impacte de les ones que es produïa fa molts anys, quan la mar arribava fins l’antiga línia de costa.
Avui dia encara es pot apreciar el canvi en el tipus de terreny que hi ha a la nostra població, un canvi que separa clarament els terrenys naturals granulats i rocosos de les terres d’al·luvió o sedimentació. A mode de resum, i per no entrar en més termes de geologia, podríem dir que la Ràpita es troba a sobre d’un esglaó, i que una tercera part del nostre territori està a la part inferior d’aquest desnivell, tot marcant el principi de la part sud del Delta de l’Ebre.


El punt més conegut d’aquesta antiga costa és el de les Coves de Pipi (en realitat Pipop). Iniciant el recorregut per aquest indret, del que la gent recordarà les antigues xaboles, el perfil del terreny ens porta cap al casc antic, passant abans per una antiga vila amb unes escales que ben bé podrien arribar fins a una petita cala, i travessant el final del barranc dels penjats. Passada la baixada de l’Avinguda Constitució i avançant per les antigues drassanes, arribem fins la bateria de defensa de Carles III amb el mercat a sobre. Un dels plànols fets pels enginyers del monarca ens dibuixa una part de la vella ràbida mora i ens marca la línia de costa per les proximitats de la base de la fortificació projectada per Llobet, tal com es pot veure a la representació adjunta.
A continuació, arribem a l’indret on hi ha la prova més evident d’aquestes coves, i és que no fa gaires anys, i ja dintre del segle XXI, es van haver de fer obres al carrer de la Mare de Déu de la Ràpita per soterrar un col·lector de sanejament. Quan les màquines van iniciar les tasques d’excavació, el terreny va cedir i va quedar al descobert el buit que hi havia a sota. Gent aficionada a l’espeleologia hi va accedir, per curiositat i per testimoniar l’existència d’aquests inhòspits subterranis. Per necessitats evidents d’higiene i benestar general, el buit es va haver de reomplir amb terres per poder instal·lar la canalització; no obstant, els rapitencs més grans (i potser alguns de no tan grans), afirmen que aquesta cova es prolongava fins el carrer Pilar passant, tal com dèiem abans, per sota de la Plaça del Cóc.


Aquest recorregut o esglaó es fa evident si observem les pronunciades pendents que hi ha al llarg de tota la ciutat en sentit perpendicular a l’actual façana marítima: la baixada de l’Avinguda Pare Castro, amb una forta pendent, l’Avinguda Constitució i els carrers paral·lels, el carrer Sant Francesc, el Mendez Núñez, i els de la part baixa que donen a l’Hortavella. Totes aquests vies canvien de pendent d’una forma “forçada” i ho fan en una distància relativament curta, i és que van ser els primers rapitencs els que es van haver d’adaptar a la topografia que es van trobar junt amb l’abandonament de les obres reials. Llavors no hi havia màquines per moure terres ni camions per transportar-les, i prou els devia costar unir els dos nivells tal i com els coneixem avui dia.


Una de les fotografies més famoses de la Plaça del Cóc de finals del segle XIX, ens rebel·la aquest desnivell quan ens fixem amb la gent que hi ha al principi del carrer Sant Francesc: Al darrera d’un home que està recolzat al portal d’una planta baixa d’aquest carrer, hi ha una dona que està dreta i no se li veuen els peus perquè queden amagats al darrera d’un petit turó. Aquest desnivell creix a l’altra part de la Plaça, on hi ha una part del mur de pedra que havia de fer la funció de balcó “reial”.


És a partir del barranc de Solito quan l’alçada d’aquest desnivell augmenta i es converteix en un veritable penya-segat per tot el carrer Sant Josep. Si ens passegem per la part baixa d’aquesta via, podem observar zones on es fa evident l’antiga línia de costa, amb talls de terreny iguals que el granulat de les coves de Pipi i que les roques del passeig marítim o fins i tot semblants als de l’antiga “cova fumada”.


Era aquest un indret de pas obligat, difícil i perillós per anar a les platges quan encara no existia el moll comercial, i quasi sempre estava habitada per rodamons, amb fums i deixalles. Amb la construcció del moll i la instal·lació per al pas del tren de la pedra del moll, la “Cova Fumada” es va enderrocar i amb ella el perill que hi havia al pas cap a les platges. Aquesta via tenia el seu origen a “La pedrera”, als peus de la torre de la Guardiola, i es dirigia cap a la façana marítima passant pel barranc dels penjats i les antigues platges, arribant fins a la zona del moll.


Aquest era el traçat original de la nostra costa, un traçat que avui queda ocult en la majoria del seu recorregut, però que es fa evident al passejar-s’hi i estudiar les pendents i desnivells que hi ha a la Ràpita en sentit Muntanya-Mar.
Aquesta accidentada topografia encara continua amb la carretera nacional en direcció a la veïna ciutat d’Amposta, on al llarg del recorregut s’aprecia encara la diferència entre ambdós nivells: el de la part oest, on hi ha la falda del Montsià, i el de la banda est, on hi ha els camps d’arròs a un nivell molt més inferior.


En posteriors articles veurem com aquesta topografia es va voleraprofitar, suposadament, per fer una construcció insòlita i desconeguda a dia d’avui per molts rapitencs, una construcció relacionada amb aquesta fotofrafia que, malgrat estar representada en blanc i negre, és ben actual. Un senyor d’avançada edat em va deixar accedir al pati posterior de casa seva per fer-la, i val a dir que tant el mur qui ha fotografiat com la conversació que vam tenir prometen ser del tot interessants…



Nota: Les imatges de la Plaça del Cóc i la construcció del moll han estat extretes de la publicació SAN CARLOS DE LA RÁPITA EN EL TIEMPO, l’àlbum de fotografies i obra pòstuma del Sr. Inocente Dassoy Fabregat.

diumenge, 13 d’octubre de 2013

La conservació del patrimoni històric

Read in paper
Quin significat tenen els espais històrics per tots nosaltres? Fins a quin punt estaríem disposats a conservar o a enderrocar edificis i construccions d’altres temps per construir de nou? Amb aquestes dues preguntes es planteja tota una teoria: la de l’interès per la conservació del patrimoni històric.
Al llarg de la història hem construït per després destruir i construir a sobre altre cop. Sempre ha estat així, i amb la continuïtat d’aquest cicle s’ha arribat a perdre part de la nostra història i del nostre patrimoni. Han estat les guerres les principals causes de desaparicions d’edificis històrics, de ciutats senceres i fins i tot d’antigues civilitzacions, i el més curiós és que ha estat el mateix constructor qui ha causat totes aquestes aniquilacions: l’home.

Antics imperis i civilitzacions perdudes
La majoria de les antigues civilitzacions tenien un tret comú que ens diu molt sobre l’evolució del ser humà: un important exèrcit. Era l’ambició allò que ha caracteritzat als imperis d’ èpoques antigues que han perdurat al llarg de la història: egipcis, grecs, romans, visigots, sarraïns,…La visió de tots aquest pobles envers la seva pròpia evolució no era pas la prosperitat del seu poble, sinó l’afany per la conquesta de territoris amb l’objectiu d’expandir els seus dominis. Amb aquest criteri s’escollien llocs estratègics per construir fortificacions, castells, ciutats i imperis, i així va ser com totes aquestes cultures van acabar per construir-se unes a sobre de les altres. Exemples clars en poden ser Tortosa, Tarragona o Toledo. Fins i tot a la nostra veïna ciutat d’Amposta en tenim el patró: un castell medieval construït a sobre d’una fortalesa islàmica edificada, a la vegada, a sobre d’un assentament ibèric. Aquell racó de riu tenia una ubicació estratègica, i així és com en un mateix lloc van coincidir totes tres cultures i com les dues últimes van fer desaparèixer, en part, a les dues primeres. El motiu: la defensa en cas d’atac.

Gravat de la torre de Sant Joan, que formava part de la fortificació del castell
d’Amposta, dibuixat durant la primera meitat del segle XIX (1810-1811) per
Antonio Laborde. La torre, igual que tot el castell, fou destruïda l’any 1466,
durant la guerra contra Joan II.

La destinació final d’aquest indret, però, no tingué res a veure amb les guerres o batalles produïdes al riu Ebre, ben al contrari. Així es pot llegir la història als peus del castell d’Amposta: Al segle XVIII, el castell ja no exercia cap funció defensiva militar i es va destinar a usos industrials. La “Compañía de Aragón” va instal·lar-hi una fàbrica de sabó. El fàcil accés a les matèries primeres com la sosa, amb quantitat al Delta, i l’oli conreat a les planes interiors feien rendible aquesta indústria. Als segles XIX i XX, en el recinte, es va desenvolupar una intensa activitat febril vinculada als molins arrossers. Entre 1863 i 1865, hi va funcionar el primer molí de l’Ebre, dedicat a esclofollar arròs amb moles de suro. Al poc temps, en la zona dintre els dos fossats, el Sr. Francisco bas hi ubicà un altre molí arrosser, que es va incendiar el primer decenni del segle XX, quan era propietat de la família Escrivà.
El 1900, al recinte del castell es va instal·lar el Sr. Vicent Cercós, com a moliner, i es va crear la Sociedad de Crédito Ampostino, que es dedicava a l’elaboració d’aquest ceral a l’engròs i a les farines. Es bastí un conjunt fabril, dins les noves tendències de la revolució industrial, compost pel molí (actual biblioteca), l’edifici de màquines, els magatzems, els quadres, les oficines i els habitatges per al propietari i alguns treballadors.

El Renaixement
L'interès per l'art antic i pel valor del patrimoni històric i arquitectònic va començar amb el Renaixement. Aquest moviment artístic va néixer a Itàlia durant el segle XV, a Florència, i aparegué quan a la resta d'Europa es construïa seguint l'estil gòtic. Fou a partir d’aquest moviment quan tot prengué un canvi de direcció envers al valor que s’havia donat fins llavors a tot allò que l'home havia construït en temps passats. Tal com indica el seu nom, reneix la cultura clàssica després d'un llarg període d’abandonament, i així és com monuments, runes i edificis antics es converteixen en exemple i model per arquitectes, escultors i pintors com Brunelleschi, Donatello o Leon Battista Alberti. Tal va ser l’impuls i l’exaltació que va causar la nova tendència que tots ells van peregrinar fins a Roma per veure les obres clàssiques.

Catedral de Santa Maria de Fiore, a Florència.

Per a alguns historiadors, el moviment del Renaixement en l’arquitectura va començar amb la construcció de la cúpula de la Catedral de Santa Maria de les Flors a Florència, de l'arquitecte Filippo Brunelleschi. S'explica que Brunelleschi, després d'estar-hi treballant uns anys, va trobar la solució per a la cúpula i va voler ser recompensat en conseqüència. Al negar-se els gremis a acceptar un tracte diferenciat, Brunelleschi va abandonar l'obra. Incapaços de seguir la construcció, tècnicament molt complexa, van haver de tornar a cridar-lo. Brunelleschi va poder llavors augmentar les seves exigències.

Els temps moderns i les grans guerres
Malgrat aquest interès, les guerres continuaven i amb elles la fervor per noves conquestes i l’ànsia de nous objectius polítics. Ja en temps moderns, al segle XX, es porten a terme les dues grans guerres i amb elles les Conferències de la Haya per establir algunes mesures de protecció del patrimoni: …als bombardeigs de posicions enemigues s’han de respectar, en la mesura del possible, esglésies i edificis utilitzats per a propòsits artístics, científics i caritatius… caldria assenyalar la presència d’aquests edificis o llocs distintius visibles, que hauran de ser notificats a l’enemic abans d’actuar sobre de les ciutats amb atacs aeris. Així i tot, ciutats senceres són bombardejades i construccions d’un alt valor històric i cultural desapareixen per sempre junt amb valuoses escultures i quadres. Alguns edificis fins i tot es van destruir de forma expressa per tal que no passessin a mans de l’enemic.
Més endavant, i ja amb l’absència de guerres, es destrueixen edificis de gran valor històric per motius variats: per obstaculitzar el trànsit (Església de Sant Pere Màrtir de Calatayud), per instal·lar centres comercials (Palaus de Cavalieri, de Sánchez Dalp i de Marquès de Palomares a Sevilla) o per tal que els ciutadans puguéssin gaudir del vent de llevant (Muralles de València).

La catedral Kaiser-Wilhelm-Gedächtniskirche (Berlín), erigida en honor a Guillem II, abans de la guerra… i el que en queda avui!

L’1 de setembre de 1939 Alemanya envaeix Polònia i dóna inici a la Segona Guerra Mundial. Donat que l’objectiu del règim de Hitler era adquirir nous territoris per a la seva colonització, no n’hi havia prou amb derrotar al seu exèrcit, s’havia d’arrasar tot allò que hi haguera a les ciutats i espais conquerits. Va ser així com Polònia es va convertir en el país més castigat de tots els participants en la guerra, al perdre més del 16% de la seva població. Aquesta política deliberada i sistemàtica d’aniquilació portava inclosa el fet d’esborrar també el seu llegat cultural i la seva petjada arquitectònica. El 85% de la capital va quedar convertida a runes i en el conjunt del país el 43% dels monuments varen resultar destruïts. El Castell Reial de Varsòvia, la Catedral de Sant Joan de finals del Segle XIV, l’església de Santa Ana de mitjans del segle XV i el Palau Staszic de principis del XIX, són alguns dels 782 monuments polacs que varen desaparèixer, als que hi hauria de sumar els que varen resultar parcialment danyats.

Castell Reial de Varsòvia i residència del rei fins l’any 1795. A l’esquerra, la construcció original dels segles XVI a XVII. A la dreta, la rèplica edificada després de la guerra.

A dia d’avui, Varsòvia conserva una part anomenada “ciutat vella” que en realitat no és vella, ja què és el resultat de la reconstrucció minuciosa (en temps contemporanis) de les façanes que hi havia en aquell indret. Per la part interior, però, el que hi ha són edificis moderns destinats a usos variats.

El patrimoni perdut de La Ràpita
Sobre el patrimoni de la Ràpita, podem dir que hi ha hagut de tot. Edificis històrics com Les Casotes o l’Esglèsia Nova n’han sortit molt ben parats al llarg de tants anys; s’han conservat amb el seu estat original i s’han restaurat i adequat per donar cabuda a equipaments d’interès cultural (El Museu de la Mar de l’Ebre) i turístic (Oficina de Turisme). No en podríem dir el mateix d’altres construccions com la bateria de defensa dissenyada per Llobet l’any 1748, de la que se’n van enderrocar els edificis per tal d’ubicar el mercat municipal.

Virtualització de l’Esglèsia Nova, en l’estat en que es trobava
després de l’abandonament de les obres reials (segle XVIII).

Una construcció també de l’època Borbònica que no va tenir tanta sort com les anteriors va ser el quarter de la Massana. Aquests espais, que avui dia tindrien un valor històric excepcional, els vam enderrocar nosaltres, els rapitencs de l’època moderna i civilitzada; no va ser gent d’èpoques passades o de temps antics i llunyans que no valoraven el patrimoni i que no apreciaven la història. Vam ser els rapitencs de la dècada dels 70, i el motiu devia ser, en aquells temps, prou acceptable i justificat: un edifici d’habitatges.

Barcelona i el 1714
Aquests mesos estem parlant sobre una guerra en particular, sobre la fi del setge a Barcelona i la derrota dels catalans davant de les tropes borbòniques en la Guerra de Successió. L'any que ve farà 300 anys que Catalunya va perdre la sobirania i amb ella les institucions, com les Corts, la Generalitat i el Consell de Cent; la justícia, la capacitat d'encunyar moneda o d'organitzar l'autodefensa militar. L’any que ve també farà tres-cents anys d’una important pèrdua de patrimoni produïda a Barcelona. Abans de la capitulació de la ciutat de Barcelona, les seves muralles van ser bombardejades i destruïdes en la seva majoria per les armes d’artilleria de l’època. La matinada d’aquell dia 11 de setembre el Conseller en Cap Rafel Casanova seguit de vàries figures de la noblesa i alguns ciutadans armats, va sortir cap al baluard del Portal Nou per animar als defensors, enarborant la bandera de Santa Eulàlia, patrona de Barcelona. En aquell mateix instant, set esquerdes van ser obertes per l’enemic als murs que protegien la ciutat, permetent l’entrada de les tropes de Felip V i causant el final (que tots sabem) d’aquella Guerra de Successió.

La ciutat de Barcelona murallada i la Ciutadella l’any 1806.
Plànol extret del llibre “Voyage de l’Espagne”, d’Alexandre Laborde.

El recinte arquitectònic es va veure afectat, i de forma important. No obstant, la derrota va permetre l’aparició d’un element emblemàtic i a la vegada polèmic: la Ciutadella. El mateix Felip V la va fer construir, un cop guanyat el setge, per tenir un major control de la ciutat. Aquesta edificació, dissenyada per pròsper de Verboom, va ser fruit de controvèrsia des de la seva construcció. Fou derruïda, reconstruïda i tornada a ser derruïda. Des de fa anys, en el seu lloc, es troba el Parc de la Ciutadella, conservant alguna de les construccions originàries com l’actual Parlament. Aquest és un altre exemple de construcció de “regne sobre regne”.
Per últim, recomanar als lectors la visita a www.jaumevcera.blogspot.com.es. Hi haurà enllaços sobre el patrimoni perdut durant la història, imatges i comentaris extres i, a més, els articles publicats en exemplars anteriors.



dissabte, 7 de setembre de 2013

La Ràpita durant les Guerres dels Segadors i de Successió



La gent que formem part de la divisió d’urbanisme de la Comissió del 1714, creada amb l’objectiu d’analitzar la situació del nostre territori durant aquells anys, de seguida vàrem posar-nos d’acord en el tret singular que marcaria la pauta dels nostres treballs: l’escassa activitat que hi havia a la Ràpita durant els anys de la Guerra de Successió. Dos són els fets que van marcar aquesta situació de solitud i abandonament de la nostra terra a la Badia dels Alfacs:

El primer, la retirada de les monges del monestir de Santa Maria de la Ràpita a la veïna ciutat de Tortosa l’any 1579, deixant a la sort dels pagesos i pastors que s’estaven en aquells terrenys l’edificació del nostre monestir ubicat al carrer Convent de la nostra ciutat i del que actualment només se’n conserva la façana. Aquest desplaçament, recolzat pel Gran Castellà d’Amposta, va ser per iniciativa de la mateixa comunitat de monges i fou motivat per vàries circumstàncies negatives per al monestir; foren aquestes la manca d’aïllament que suposava el contacte continuat de visitants de pas que transitaven el camí d’Amposta a Alcanar, la manca de terrenys d’horta per al cultiu dels productes necessaris amb els que donar d’aliment al total de monges del monestir, a més de la disminució de les aigües naturals que donava la terra, i la causa més important de l’abandonament del nostre monestir: l’augment de la pirateria per part de corsaris moros que en ocasions arribaven fins i tot a desembarcar a les costes de la badia. La comunitat vivia sota una gran pressió al estar sotmesa a aquest perill tant amenaçador que ni tan sols les torres de defensa de Felip II varen poder fer desaparèixer del tot. Tant és així que la mateixa Torre de l’Àngel, ubicada a la gola principal del riu, va ser atacada per embarcacions turques el mateix any que es va acabar de construir, al 1575. Ni tan sols la Torre de Sant Joan, alçada l’any següent, va ser suficient per donar la protecció necessària a la comunitat.


Plànol del terme de la Ràpita de les monges
Sanjoanistes amb la seva llegenda, elaborat
per Manuel Antonio Santiesteban
Així doncs, i a partir d’aquest èxode de les religioses cap a Tortosa, la Ràpita es va convertir en una terra d’agricultors i ramaders que treballaven els terrenys que els tortosins tenien en règim d’usdefruit, ja que aquesta va ser la primera de les condicions del trasllat de la comunitat a la ciutat de les tres cultures.

Del 15 de juny al 10 de setembre de 1610 van ser expulsats
per aquest PORT DELS ALFACS 41.952 Moriscos provinents
de Catalunya i d'Aragó. La Generalitat de Catalunya, la Generalitat
Valenciana i el poble de La Ràpita s'honoren en erigir aquest monument
commemoratiu, testimoni perennde de concòrdia entre els Pobles
i ferm desig que mai ningué es vegi allunyat de la terra que
estima. La mar dels Alfacs mantindrà sempre viu el record
dels Moriscos expulsats. Setembre 1990.
El segon dels successos que va marcar el nostre territori condemnant-lo a la desolació i la destrucció, va ser l’expulsió dels moriscos. Quan se’n parla d’aquest fet de la història, la majoria de cops se’n solen recordar únicament els aspectes més importants i significatius, com la importància que va rebre la zona de la badia al segle XVII, el nombre d’embarcacions que van arribar-hi el 15 de setembre de 1609, i les quasi 40.000 persones que van partir cap a les seves terres d’origen, obligats per l’Edicte de Felip II. La veritat és que els successos van ser més aviat tràgics, tant per la gent honrada i nascuda a la península que es va veure obligada a marxar de les terres que l’havien vist créixer com per a les nostres terres, perjudicades com mai en la història s’han arribat a trobar.

La marxa de les embarcacions amb els expulsats va començar el 6 de juny de 1610 i va acabar el 25 de setembre del mateix any, gairebé un any després de l’arribada de les naus a la badia. Durant aquest temps, soldats i moriscos van conviure a la Ràpita i van fer tot el necessari per resguardar-se de la climatologia, i per a tal missió van començar a tallar arbres primer i a desmuntar les edificacions existents després per aprofitar-ne les bigues de fusta, i aquest va ser el destí del monestir i de les edificacions annexes: la destrucció. Es una sort el fet que avui dia conservem una petita resta del que en va ser.


Manuel Beguer i Pinyol, a banda de contar-nos com va ser la vida de les monges a Tortosa durant la seva adoració a la Verge de la Ràpita, ens descriu de la següent manera els paratges on ara estem vivint: … sabemos que se talaron infinidad de árboles de toda clase, especialmente algarrobos, no sólo para hacer leña para condimentar sus alimentos soldados y moriscos, sino también para construirse barracas donde guarecerse mientras esperaban las embarcaciones que habían de transportarles…según un testigo presencial, fue de tal importancia la tala de árboles allí efectuada – especialmente en la finca denominada de la Dehesa –, que algunas tierras contiguas al Puerto quedaron como eras, sin señal siquiera de haber habido en ellas árbol alguno.

Aquesta situació no va canviar gaire durant tot el segle XVII, doncs els registres de les monges no contemplen cap tipus de millora o actuació a les nostres terres. Mentrestant aquestes patien, a banda dels desbordaments del riu que les obligava a abandonar de forma puntual el monestir ubicat al barri de Remolins, les penúries de la Guerra dels Segadors primer i la de Successió després. La comunitat no es va lliurar dels setges, bombardejos i destrosses que aquestes guerres van fer patir a la ciutat i a la gent Tortosa. En ambdues ocasions el monestir va ser ocupat per les tropes que tenien ocupada la capital de la vegueria, però l’episodi més fatídic fou el produït després del setge de principis del segle XVIII, el dia 4 de desembre de 1708, en el que durant una revolta contra les tropes ocupants, els partidaris de l’arxiduc Carles III van prendre el monestir per obrir foc contra l’exèrcit del duc d’Anjou. Arran d’aquest fet, el governador de la ciutat va decidir enderrocar l’edifici per construir un nou tram de muralla, i així fou com el dia 11 de gener de 1709 va desaparèixer el monestir, a base de canonades efectuades des del Castell de la Suda.

Pel pas del temps, els terrenys de la Ràpita es van anar recuperant; pagesos, pastors i pescadors es van començar a instal·lar durant la primera meitat del segle XVIII mentre les monges construïen un nou monestir i es disputaven les nostres terres amb l’Ajuntament d’Amposta.

Es pot ben dir que el nom de la Ràpita va ser conservat gràcies a la comunitat de monges de l’ordre de Sant Joan que amb tanta fervor adorava a la nostra Mare de Déu des de Tortosa, i que durant més de sis-cents anys va estar gestionant i lluitant pel nostre territori. Així i tot, tant va ser el temps que el primer monestir de la nostra població va restar desocupat que els nous pobladors de la Nova Ciutat de Carles III van ignorar l’existència de la Mare de Déu fins que l’any 1920, i de la ma de Joan Torné i Balagué (Lluís de Montsià), la imatge es va voler donar a conèixer junt amb la història del monestir. Així ens ho recorda el mateix autor als Fulls Històrics Rapitencs. 







Jaume Vidal Cera

Els professors del Col·legi Carles III als anys 80



Com tot estudiant del col·legi Carles III, vaig començar a cursar pàrvuls a l’edifici petit i d’una sola planta, ubicat entre l’edifici vell i el de color groc. Recordo com ens ensenyaven les lletres, primer les vocals; les dibuixaven ben grans a la pissarra i ens les feien dir un per un i, entre lletra i lletra, ens feien retallar un dibuix clavant un punxó de fusta per tot el seu contorn, amb un tros de tela de color verd col·locat entre el full de paper i la taula, per no fer-la malbé. Vestits amb el “babi” i asseguts en aquelles diminutes cadires i petites taules de color verd clar de forma hexagonal, esperàvem a que la senyorita Sagrario ens cridés per llegir al seu costat. Pacientment, assenyalava amb el boli cada lletra al llegir-la, i amb el temps anava ampliant el repertori, afegint les consonants per fer síl·labes primer i paraules després, tot alternant aquesta lectura amb les hores de pati i els “cruasans” en bosses de plàstic.
Un cop superats els pàrvuls passàvem a l’edifici vell (que ja era vell en aquell temps) per fer primer d’EGB. A mi em va tocar a la classe de donya Orquídia, i val a dir que la recordo com la mestra més afectuosa, entregada i pacient que he arribat a tenir en la meva història d’estudiant. Ella era la nostra tutora i, al mateix temps, mestra de les poques assignatures que hi havia en aquell curs. Primer pintàvem els dibuixos que ens donava i després, molt poc a poc, dibuixàvem sobre un “tema lliure”. Recordo que donya Orquídia donava un retolador negre a tots els que acabaven dibuixant bé, per “repassar” el dibuix abans de pintar-lo.
La següent fase era el curs de tercer d’EGB al mateix edifici, però a una altra aula i amb una altre mestre. Aquest cop em va tocar a la senyorita Mari Ángeles, una senyora molt seria i estricta que ens portava a tots a ratlla. Recordo uns quants càstigs per no fer els deures; a mi (i a uns quants més, clar), ens feia quedar després de les classes a fer els treballs que havia manat per al dia següent. Ens donava “els conjuntos” a Matemàtiques, “el cuerpo humano” a “Naturaleza” i “las oraciones” a “Lenguaje”. Era el curs 1983-1984, i llavors tots els llibres eren en castellà, menys el de llengua catalana, clar. Recordo un dia en el que va venir a fer-nos una classe un invitat molt especial: el senyor Riba. Abans d’entrar, la senyorita Mari Ángeles ens va dir: “Poneros de pié que va a entrar el señor Riba” (aquest era el respecte que tot el professorat li tenia encara que ja fos jubilat). Aquell dia no vam fer classe de català perquè, malgrat només tenir nou anys d’edat, aquell home ens va donar consells sobre com ser bones persones al futur… ens va donar una petita lliçó sobre coses que ens trobaríem durant la nostra vida.

Col·legi Carles III (Google Maps)

Avençaven els cursos i també el pas pels diferents edificis que formen l’històric complex escolar. Vaig fer quart i cinquè (quint, com en deien llavors) a l’edifici groc, el del mig que quedava al costat de la pista de futbol. La tutora d’aquells dos cursos va ser donya Paquita Bayarri. Ens feia fer els “cuadernillos rubio” de sumes i restes, que després anaven evolucionant en dificultat i es convertien en divisions de dos i tres xifres i en problemes de caramels, pessetes i pomes que costaven un munt de resoldre. Recordo a donya Paquita com una gran professora, dedicada i pràctica a l’hora de resoldre les situacions que es creaven quan no fèiem els “cuadernillos”. Ho feia amb una gran cartolina de color blanc amb una quadrícula (feta a mà, clar) on hi havia els dies d’entrega i els noms. A cada casella apuntava una creu de color blau (exercicis fets i ben fets) o vermella (fets i mal fets) o un negatiu vermell (exercicis no fets). Recordo també que teníem una jove mestra de substitució que també es deia Paquita, i que entre nosaltres li dèiem Paquita “la falsa”, perquè la sta. Bayerri era la “verdadera”. Malgrat només tenir a donya Paquita, recordo també a altres professores d’aquell edifici. Eren donya Pina, donya Conchita Bullón i donya Lolita.

Sisè, setè i vuitè (sex, sèptim i octau) eren impartits a l’edifici més important del col·legi, al que tots volíem arribar: al dels grans (el de color “roig”). La meva primera classe va ser amb don Vicent, però don Vicent el baix, perquè hi havia un altre don Vicent que era alt. Ens donava matemàtiques, i mentrestant es feia un fart de fumar (llavors era una pràctica habitual que els professors fumessin a l’aula). Ens donava matemàtiques, i el recordo com un home tranquil i amb molta pau interior. Teníem també a don Joaquin, un home que de ben segur el recordarà tothom pel seu sentit de l’humor. De vegades es recorria el passadís del primer pis a sobre de la petita taula de fusta amb rodes, a mode de patinet, que suportava l’esquelet de plàstic amb els que ens ensenyaven els ossos del cos humà. Ens donava ciències socials (“sociedad”), i ens cridava un per un per donar-nos la lliçó d’història després d’haver-la explicat durant dos o tres dies. Quan arribava el dia “de preguntar”, es relaxava i s’estirava a la seva cadira mentre anava cridant-nos per sortir “a la palestra”, i ho feia d’una forma especial: “els acabats en zero”, “els divisibles per cinc”, “els que acabin en tres”. A mi quasi sempre em tocava, perquè tenia el número trenta. Hi havia també la seva dona, donya Ángela; ens donava llengua castellana. Donya Antoñita ens donava anglès i plàstica (“manuals”). Era molt bona dona,… massa. Els alumnes més inquiets (per dir-ho suaument), la feien treure de polleguera primer i disgustar després; tot i així la recordo com una molt bona professora d’anglès. Don Paco Luís donava llengua catalana i dibuix. Segons ell, una “borra” que queia baix del llapis al passar-lo pel paper era “criminal”. Ens va ensenyar les proporcions i a fer anar el “difulminador” i el tiralínies amb la tinta xina. Recordo que ens motivava a llegir llibres i, malgrat no tenir massa èxit entre els alumnes, tenia penjada a la paret una gran cartolina on assenyalava els llibres d’”Els grumets de la Galera” que cadascú de nosaltres ens havíem llegit. També hi eren don Vicent “l’alt” (Vicent Martínez), don Alejandro el director i don Alejandro el professor de llengua castellana i don Paco Ledesma, professor d’anglès, al que recordo com una persona molt simpàtica i amable que parlava molt ràpid, que ens deia "ingenieros" i que ens feia moltes bromes.


Hi havia més professors, però o no els recordo o bé no els vaig tenir, però segur que serien molts els rapitencs que van conèixer a aquestes persones tan entranyables i que ens podrien explicar moltes anècdotes curioses i divertides. A tots ells els recomano aquesta experiència, la d’escriure sobre temps passats per recordar experiències de la joventut. Es un exercici que, a banda d’envair-te de nostàlgia, ajuda a recordar antigues costums, vells amics i gent que ja no hi és. A ells és a qui dedico aquestes línies.


Jaume Vidal Cera

Plànol del Col·legi Carles III i relació de professors per edifici de l'any 1980



dimecres, 21 d’agost de 2013

Els buits de la nostra història

REVISTA RÀPITA Nº650. agost 2013

Massa sovint es diu aquesta expressió: …Es que La Ràpita no té història!. Doncs això no té res de veritat; el que passa és que no la sabem del tot, que és ben diferent. Se’n desconeix gran part, i hi ha un parell de buits importants, però no per això deixem de tenir-ne.



El primer d’aquests buits històrics avarca molts, molts anys: el mes passat parlàvem de la pintura rupestre de l’època del paleolític de 22.000 anys d’antiguitat, i si seguíssim parlant sobre allò que sabem del cert pels escrits antics, el capítol següent seria el document de l’any 1097 en el que consta, per primer cop en la història, el nom de la nostra ciutat en la donació que va fer el comte de Barcelona en Ramon Berenguer III al Monestir de Sant Cugat del Vallès. Son més de vint-i-tres mil anys sense proves, documents ni restes que ens donin pistes, senyals o proves de l’existència d’alguna cultura de l’edat antiga pels territoris que envolten La Ràpita.



Un dels llocs més interessants però menys estudiats de la Serra del Montsià, i del que se’n podrien treure algunes respostes, és el cercle megalític de Matarredona. Es tracta d’un conjunt de roques de considerables dimensions distribuïdes formant un cercle de 140 metres de diàmetre. L’època de construcció d’aquests monuments s’ubica a la prehistòria recent de l’edat de bronze, però els més antics daten del període neolític, amb gairebé 10.000 anys d’antiguitat. Es creu que aquest tipus de construccions, també anomenades cromlecs, eren monuments funeraris que també podien fer la funció de temples. El més conegut és el d’Stonehenge, a Anglaterra. També s’ha escrit que el de la Serra del Montsià podia estar dissenyat per fer d’observatori solar.

Entre els segles VII i II a.C., o sigui ara farà uns 2.500 anys, els pobles de les primeres cultures de l’edat antiga, els ibers, es van establir just a dos de les nostres ciutats veïnes: a Alcanar (la Moleta del Remei) i a Amposta (el Castell i les Feixes Tancades de l’Antic). Arribat a aquest punt ens podem fer la següent pregunta sobre aquest buit històric: Hem de creure’ns que els ibers van passar de llarg les nostres terres, incloent la serra del Montsià? A Ulldecona hi ha també un poble iber, a Santa Bàrbara, a Gandesa, a Vinebre i a molts llocs de les Terres de l’Ebre. Es pot dir que els ilercavons (així es deien els ibers de la part sud de Catalunya) tenien habitat tot el territori… excepte el de la Ràpita. I per què? Potser a dia d’avui les restes del nostre poblat ibèric es troben soterrades davant dels nostres nassos, pendents de ser descobertes. Qui sap!

Res podem dir sobre l’època romana malgrat que les nostres terres van ser de les primeres d’Hispània que es van conquerir cap a l’any 200 a.C. (farà uns 2.200 anys). L’any 27 a.C., ja amb tot el territori hispànic conquerit i durant la Roma Imperial, la Ràpita quedava embeguda dintre de la província més gran de les tres en que es va dividir la península: Tarraconensis. La capital d’aquesta, com podem deduir, era Tarragona (Tàrraco), i la ciutat important més propera a nosaltres era Tortosa (Dertosa). A banda d’aquest nucli de 12.000 habitants on es va establir una reconeguda cantera de marbre, trobem altres indicis de l’època dels romans a les Terres de l’Ebre: una vila romana a Bítem, un campament romà a l’Aldea, una altra vila a Jesús i d’altres viles prop de la Torre de la Carroba a Amposta, la descoberta a Riba-roja d’Ebre, la inscripció funerària a Campredó i un llarg etcètera, però a la Ràpita… RES! Un altre capítol de la història que, per desgràcia o per mala sort, ens ha passat de llarg.

Continuem amb l’època islàmica, quan les primeres dades històriques de La Ràpita comencen a aparèixer documentades. La Ràpita del Cascall, que era com s’anomenava al nostre territori a principis del segle XI, era una fortalesa bella, forta i inexpugnable, vora la mar; dotada d’una guarnició brava i, a més, encarregada de la gestió d’altres territoris. Així es descriu al document de donació de Ramon Berenguer III. Per aquest escrit i altres historiadors àrabs, sabem que hi havia una fortalesa o ermita en forma de torre i un pou miraculós del que, en una ocasió un exèrcit de cinquanta mil homes van beure la seva aigua sense que el seu nivell baixés. Pels aixecaments que es varen fer a l’època de Carles III, tenim una difuminada i petita idea de com era aquest conjunt arquitectònic i el lloc (podríem dir exacte) on estava situada aquesta torre, però res més. Cap runa, cap document de l’època islàmica ni dada sòlida o rellevant que ens permeti gaudir de l’estudi del nostre passat. Un altre cop ens hem de conformar amb el poc que tenim.

I més interrogants, aquest cop sobre l’època de Carles III. Ja n’hem parlat en moltes ocasions sobre el desconeixement dels plans que el monarca tenia preparats per a la nostra ciutat, i sobre el fet d’haver-nos de conformar amb la poca informació de què disposem. Com havia de ser La Ràpita segons els enginyers de la il·lustració? Un altre buit històric per afegir a la llista.

Malgrat aquest panorama tan desmoralitzador, crec que no hem de perdre l’esperança que algun dia augmenti el nostre patrimoni històric i cultural de la nostra Ràpita. Sempre hem de pensar en el futur; hem de ser optimistes i tenir en compte que en qualsevol moment, remenant pels arxius històrics nacionals i parroquials, pot aparèixer la informació tan desitjada amb la que es puguin emplenar tots aquests buits. També hem de pensar en l’arqueologia i en totes les restes d’antigues civilitzacions que poden estar soterrades sota alguns dels carrers de la nostra ciutat, esperant per ser descobertes. 

A més, hi ha altres fets històrics que no han deixat patrimoni però sí que han permès el reconeixement de la Badia dels Alfacs com a indret d’interès històric. Així és com al juliol del 1980 recordava Eduard Sánchez tots aquests importants esdeveniments: … i la Badia dels Alfacs, tan petita en superfície i universal en perspectiva, capitaneja magistralment la cronologia històrica rapitenca. Aquí Ramon Berenguer III en la primera conquesta catalano-cristiana al sud de Catalunya. Aquí l’expulsió dels moriscos d’Aragó per la platja “en los Alfachs a la Rápita”. Aquí Pere el Gran partint cap a l’empresa de Tunis i Sicília. Aquí l’armada catalana de Jaume II i la flota d’Alfons el Magnànim partint cap a la conquesta de Sardenya. Aquí l’almirall genovès Andrea Dòria lluitant contra els moros en una de les seves correries per la comarca. Aquí el desembarcament de Carles Lluís, comte de Montemolín, en la l’intent carlista per aconseguir el tro d’Espanya… Aquí Carles III ordenant les Reials Obres per a la fundació de la Ciutat i fer dels Alfacs un dels ports més importants del Mediterrani…

Malgrat la manca d’informació general, les dades de les que disposem són moltes, les suficients com per animar a tots els lectors a participar en la creació de les rutes històriques de La Ràpita per oferir-les als visitants. Segur que aquests itineraris culturals ajudarien també a obrir línies d’investigació i, el que és més important, contribuirien a mantenir viu l’interès pel nostre patrimoni i els nostres espais històrics i culturals mitjançant la transmissió del seu contingut a les escoles locals. Seria un orgull per a la nostra ciutat que tots i cadascun de nosaltres tingués clares les nostres arrels, no n’hi ha cap dubte.

Per últim, aportar una imatge sobre el centre històric de la Ràpita, la zona de l’actual mercat municipal on s’hi mesclen vàries èpoques de les que s’han vist en aquest article. La ràbida i la torre islàmica, el conjunt del monestir de les monges santjoanistes del carreró del Convent, i la bateria de defensa que formava part del primer dels projectes de Carles III, de l’any 1748.

Aixecament de la construcció de l'època islàmica que hi havia
al territori de La Ràpita, amb el Ribat, la Torre Mora de la Ràpita
i el conjunt del Monestir Santjoanista.


Aixecament posterior fer a l'època de Carles III, amb la superposició
dels elements descrits a la imatge anterior i de la bateria projectada,
ubicada on actualment tenim el mercat municipal.
...

dimecres, 17 de juliol de 2013

Els orígens de la nostra història: la pintura de la Cova del Tendo

REVISTA RÀPITA Nº649. JULIOL 2013
View in paper

Farà aproximadament uns 22.000 anys que un exemplar d’Homo Sapiens va pintar un bou en posició vertical a una cova emplaçada en un dels indrets de la nostra serra del Montsià que avui coneixem com “La Cova del Tendo”. La pintura va ser descoberta pels Srs. Isidro González Urgelles i Armand Avalos durant els darrers dies del mes de març de 1964, i va ser analitzada per primer cop el 17 de maig del mateix any pel Dr. Eduard Ripoll i PerellóEl mateix científic va donar a conèixer l’indret de la descoberta amb el nom de “La Moleta de Cartagena”, i el succés va significar la trobada de la ciutat de La Ràpita amb el seu veritable origen, un origen més antic que les pintures rupestres d’Ulldecona (8.000 anys A.C.) i que els pobles ilercavons de la cultura ibera assentats a l’antic castell d’Amposta i a la moleta del Remei d’Alcanar.

La pintura era un bou de 31’5 cm. de color negre i representat en forma vertical. Les banyes “torçades”, és a dir, en una altra perspectiva, reafirmaven la seva realització al Paleolític Antic. Els peus del bòvid eren oberts, no acabats. El bou estava pintat en una bandera o colada estalagmítica. Als seus peus hi havia unes ratlles diluïdes que es prestaven a diverses interpretacions. Aquesta pintura està considerada la mostra pictogràfica més antiga de Catalunya. D’existir encara la pintura a la Cova, aquesta seria “el Santuari Paleolític de Catalunya”.
En aquella època es van fer vàries hipòtesis sobre les ratlles diluïdes que es trobaven dibuixades paral·lelament al bou: es va dir que eren el cap i la trompa d’un elefant o un mamut, o que també podia ser un arquer. Amb aquest últim cas, de ser veritat, quedaria qüestionada la possibilitat de que la pintura es correspongués a l’art rupestre llevantí així com la seva relació amb l’art del Paleolític. També es va dir que podria ser una figura abstracta, típica de l’art d’aquest període.
Els paratges on va residir l’home del paleolític que va realitzar la pintura del bou distaven molt de les panoràmiques del Montsià que tots coneixem i a les que estem acostumats a veure en llibres, publicacions i fotografies fetes durant les excursions a Matarredona i La Foradada. A banda de la vegetació autòctona que devia ser present a cada pam de terreny, amb alzines, roures, pins i carrasques com a arbres predominants, hem de tenir en compte que el Delta de l’Ebre no existia tal i com el coneixem degut a que per aquella època s’estava formant en les capes més inferiors. A més, l’antiguitat de la pintura coincideix amb un fenomen natural que va condicionar la vida de tots els éssers vius del planeta: La última de les glaciacions (Glaciació de Würm). Aquest fenomen va comportar, a banda d’una presència generalitzada de gel a gran part de la superfície del planeta, una baixada del nivell del mar de tots els oceans de l’ordre de 80 a 100 metres. Segurament que amb aquesta davallada ningú de nosaltres arribaria a reconèixer el territori per on caminava el nostre rapitenc del paleolític, entre altres coses, i a banda de la inexistència del Delta actual, perquè el punt més alt del Massís del Montsià tenia llavors 850 metres d’altitud enlloc dels 764 actuals. Tot plegat devia ser un paratge inhòspit i solitari, amb temperatures gèlides, on l’home es refugiava en coves i sobrevivia gràcies a la caça de conills i aus.
Poc ens podíem pensar que les nostres arrels es remuntessin a un temps tan antic, i d’això se’n van fer ressò les publicacions de l’època. A banda dels articles publicats als diaris nacionals i a les revistes especialitzades, el mateix Dr. Ripoll va elaborar altres treballs relacionats amb la descoberta amb els que va portar a terme conferències i simpòsiums. La Revista Ràpita de la època no va mostrar massa interès sobre el tema; uns mesos després d’haver-se produït el descobriment, a  l’agost de 1964, va incloure una breu ressenya amb l’encapçalament HALLAZGO RUPESTRE



Uns anys més tard, al 1988, es va formar l’entitat anomenada ARRELS, un grup de recerca que va aparèixer per la necessitat de retrobar la història de la Ràpita en totes les seves disciplines: arqueologia, arqueologia marina, cultura, folklore, etc. Aquell mateix any, al mes de febrer, Arrels va organitzar una visita a la Cova del Tendo amb els descobridors de la pintura després de 24 anys de la seva trobada, publicant l’acte a la Revista Ràpita nº345 del mes de març: Tots hi vàrem entrar, i per grups s’inicià la recerca del lloc minuciosament, la cova fou recorreguda i inspeccionada amb tota la il·lusió pam a pam. Entre dissabte i diumenge vàrem estar dintre d’ella més de sis hores, fins que els descobridors varen reconèixer l’indret, el qual, lamentablement ara s’hi semblava poc, ja que els nombrosos visitants de la cova, amb el seu desig de tenir-ne un record, havien trencat la quasi totalitat de banderes i estalactites.

Al juny de 1989, l’Associació Espanyola d’Art Rupestre dedica el nº2 del seu butlletí nacional al treball que van fer el pintor i investigador Alexandre Grimal i l’arqueòloga Anna Alonso a la Cova del Tendo, tot analitzant la informació que anys abans havia recollit l’equip del Dr. Eduard Ripoll i traient les seves pròpies conclusions sobre la possible figura de l’arquer que hi havia dibuixada al costat del bòvid.




A principis dels anys 90 neix Institut d’Estudis Rapintecs, entitat que es dedica a la tasca d’investigar sobre els orígens de la Ràpita. Aquesta associació, que va adoptar el bou de la Cova del Tendo com a logotip, va interessar-se per la trobada de la pintura fins al punt d’organitzar una taula rodona dintre de les Jornades Culturals del setembre de l’any 1993; el contingut d’aquesta es va publicar a la revista nº0 de L’Algadir dels Alfachs, promoguda pel mateix institut i editada el mes de març de l’any 1996.



Sobre on es troba actualment la pintura i qui la va sostreure, avui dia continua sent un misteri, i la veritat és que és una gran llàstima. D’haver-la conservat, La Ràpita haguera estat un referent de l’art parietal del Paleolític, i d’haver-la exposat per fer-la visitable a tothom, l’afluència d’investigadors i gent interessada en el tema haguera influït de forma positiva en moltes de les activitats culturals, i fins i tot turístiques, de la nostra ciutat.  Podem donar les gràcies a la gent que la va espoliar per privar-nos d’aquest honor, però no obstant encara no està tot perdut; encara podem crear un grup a alguna xarxa social que es digui: Qui va robar la pintura del bou de la Cova del Tendo?


dimecres, 12 de juny de 2013

L'Any Còsmic Rapitenc

REVISTA RÀPITA Nº648. juny 2013
View in paper

Si escrivim “any còsmic” a Sant Google, podrem accedir a moltes pàgines web que ens explicaran en què consisteix aquest concepte. No obstant, a cap d’aquests llocs es podrà
trobar l’anàlisi tan curiós i interessant que en farem aquí, i es que aquest mes parlarem sobre l’ANY CÒSMIC RAPITENC. Aquest terme no té res a veure amb els viatges a la velocitat de la llum ni amb l’energia del cosmos o la meditació transcendental; és més senzill que tot això.
Imaginem-nos que el moment en que es va crear l’univers, anomenat BIG BANG o gran explosió, es va produir un dia 1 de gener i que ara mateix, en aquest precís instant en que ens trobem llegint aquestes línies, estan a punt de sonar les campanades de la mitjanit del dia 31 de desembre del mateix any, i que la creació de l’univers, els planetes i la humanitat s’ha portat a terme durant aquests 365 dies. Aquesta idea tan curiosa és el que anomenem l’any còsmic o CALENDARI CÒSMIC, i va ser divulgada per l’astrònom i astrofísic Carl Sagan (1934-1996) en el seu llibre Els dragons de l’Edèn (Premi Politzer 1978). També en va fer referència als seus documentals anomenats Cosmos: Un viatge personal.
Però, què ens aporta, tot això? Per a què serveix? Aquesta teoria ens ajuda a prescindir de
l’expressió “milions d’anys” quan parlem de temps passats, i ens proporciona una escala molt més comprensiva a l’hora d’entendre la quantitat de temps que ha passat entre cada capítol de la creació universal.
El que més ens crida l’atenció d’aquest curiós calendari és que fins el dia 1 de maig no s’acaba de formar l’espiral d’estrelles que formen la via làctia, i que no és fins el dia 9 de setembre que els planetes comencen a recórrer les seves òrbites al voltant del sol, desenvolupant-se el sistema solar en la seva totalitat. El planeta terra no apareix fins cinc dies més tard, el 14 de setembre, però la primera forma de vida no s’hi desenvolupa fins el dia 2 d’octubre… sorprenent, no?
I així, amb aquesta “poca activitat” que es porta a terme durant els onze primers mesos, ens plantem al mes de desembre (que és quan comencen a aparèixer als actors a l’escenari). El dia 1 d’aquest mes s’acaba de formar l’atmosfera tal com la coneixem, però sense la contaminació d’avui, clar. El dia 19 apareixen els peixos i els primers vertebrats i el 21 els insectes. Entre els dies 22 i 23 de desembre neixen els amfibis, els arbres i els
rèptils. El dia 24 sorgeixen els dinosaures per extingir-se el dia 28, cinc dies després que equivalen a 160 milions d’anys del temps real.

Entre els dies 26 i 27 neixen les primeres aus i els primers mamífers, i comencen a créixer les primeres flors però… i l’ésser humà? On s’ha ficat? La resposta és fascinant: nosaltres, ja desenvolupats fins l’aspecte actual, apareixem a les 22:30:00  (hores:minuts:segons) …del dia 31 de desembre!, o sigui, una hora i mitja abans del fi de l’any còsmic. Mitja hora més tard, a les onze en punt, comencem a utilitzar les ferramentes de pedra, i al cap de setze minuts descobrim el foc.

A les 23:59:50 arriba la fi de la prehistòria i comença la història, les primeres civilitzacions com Sumèria, Egipte i la cultura micènica. Tres segons més tard es porta a terme la guerra de Troia i la metal·lúrgia del bronze. A 4 minuts per la mitjanit es celebren els primers
jocs olímpics a l’antiga Grècia i l’imperi romà arriba al punt de màxim esplendor, mentre neix Jesucrist. A 3 minuts neix Mahoma i comencen les conquestes musulmanes a la península ibèrica; mentrestant cau l’imperi romà després d’un parell de minuts de vida. 2 minuts per a la fi de l’any còsmic: els maies construeixen els seus temples i piràmides, apareix l’imperi bizantí i es porten a terme les creuades per alliberar els territoris sagrats de la dominació musulmana.
31 de desembre, a les 23:59:59 (l’últim segon de l’any còsmic): Cristòfol Colon creua l’oceà atlàntic per descobrir Amèrica mentre a Europa esclata el renaixement i es dóna inici a l’era moderna… i a les 24:00:00 és quan ens plantem on som ara.
Però… què passa a la Ràpita durant aquest any còsmic? Comencem amb la prehistòria. Durant els 69 segons que va durar el període del paleolític superior, es va pintar a la cova del Tendo l’únic gravat d’aquesta època que consta a Catalunya: el famós brau en posició
vertical. Això va ser entre les 23:58:33 i les 23:59:42 del mateix 31 de desembre.
A les 23:59:54 els ibers construeixen  un dels seus poblats de la ilercavònia, a dalt d’un turó de 170 metres d’alçada de l’extrem nord de la Serra del Montsià.
Quatre segons després, a les 23:59:58, el comte de Barcelona en Ramon Berenguer III dóna al Monestir de Sant Cugat del Vallès el territori de La Ràpita i la seva fortalesa, arrencada del poder dels sarraïns que feien servir aquella torre com a lloc de contemplació i de reunió. Equival aquesta hora al sis de maig de l’any 1097, data en la que es signà el document on es va fer constar la donació i on va aparèixer per primer cop a la història el nom de la nostra ciutat.
El 17 de setembre de l’any 1260 i continuant amb les 23:59:58 hores de l’any còsmic, els monjos benedictins venen per mil morabatines alfonsinos el castell de La Ràpita del
Cascall desde la cumbre del Montsiá hasta el mar con todos sus términos heredades, i ho fan a l’ordre de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, qui funda el Monestir de monges santjoanistes destinat a l’adoració a la Verge de la Ràpita.
Ja a les acaballes de les 23:59:58, el monestir de La Ràpita arriba al seu punt de màxima esplendor gràcies al treball de les monges i a la seva dedicació al nostre territori.
I arriben les 23:59:59 hores de l’any còsmic durant el qual es porten a terme els fets històrics que ens han portat fins al dia d’avui. Les monges i la Mare de Déu de la Ràpita es traslladen al barri de Remolins de Tortosa, Carles III construeix el canal de navegació i decideix crear una Nova Població aprofitant la situació estratègica que ofereix la badia dels Alfacs. Més tard és Isabel II qui
torna a impulsar el canal de navegació per als vaixells de vapor però desisteix per l’aparició del ferrocarril que al nostre territori pren el nom de Val de Zafan… i així fins avui passant per episodis històrics per oblidar, com la guerra civil, o per llocs enyorats que mai oblidarem, com la pista de La Rosaleda o els tres cinemes que un dia vam tenir.
Gràcies a l’any còsmic i al repàs que n’hem fet hem aprés una mica més sobre història universal. També hem vist que el planeta Terra té tres mesos i mig d’existència (4.500 milions d’anys), que la vida hi va aparèixer ara fa tres mesos i que fa només dues hores i mitja que ha començat l’existència de l’ésser humà, i que amb aquest temps tan insignificant ha construït civilitzacions i imperis per destruir-los o abandonar-los; ha creat fronteres i països per després provocar guerres entre els mateixos, i ha fet desaparèixer boscos sencers per acabar provocant un forat a una capa d’ozó que ben just té un mes de vida. Amb tot això, un no pot evitar fer-se la reflexió de quants dies més arribarà a
durar aquest calendari còsmic per al nostre planeta si seguim al mateix ritme.